75 aniversari [ 1931 - 2006 ]
de la proclamació de la II República a Mallorca
9.11.06
30.8.06
La carta
Conxa Forteza
Per la meva generació el mes de juliol té un significat que, maldament el temps passat, no s'ha esborrat. Darrerament certes manifestacions i actes públics ens han refrescat la memòria. Fa un temps un amic, feixista i molt conegut a Palma, sabent que m'agrada remenar el passat, em va fer arribar una carta que li havia estat donada per Don Pedro, un falangista que, una vegada acabada la guerra, va continuar el servici militar a la Comandància de Marina. Corria l'any quaranta i un dia el seu oficial li va manar copiar a màquina unes cartes i tramitar-les. Eren cartes escrites per presos republicans durant la guerra i abans d'ésser afusellats. S'enviaven anys després d'haver estat escrites, no sé si en un acte d'humanitat o obligat. Entre elles va trobar aquesta d'un mestre català destinat a Mallorca, estava en escrita en castellà i deia:
Nit del 3 al 4 de ...1938, 3 de la matinadaMare, esposa, filla. En els moments solemnes de la meva mort, uns instants abans de comparèixer davant el piquet que posarà fi a ma vida, amb serenitat, conscientment, sense que em tremoli el pols, amb el cos desfet per la fam, per les penes, pel fet de viure una vida que mor, escric les meves darreres paraules per a vosaltres.
Som fort espiritualment. No tenc por de la mort. De cara als fusells pronunciaré els vostres sagrats noms i deixaré aquest món amb una sola pena: la de deixar-vos a vosaltres. No em ploreu, pensau només que moriré com saben morir els homes. Amb la consciència del deure complert.
Mare: Els grans sacrificis que per mi feres, estan presents en aquest moment en el teu fill. Em sap greu no poder tornar-te'ls com mereixes, ja que has estat la més bona de les mares. Pensa que el teu fill en aquests moments sent veneració per tu i que pronuncia amb respecte i amor el teu nom. No em ploris: deposita l'amor que per mi senties en la meva filla i reviu en ella el meu record.
Esposa: t'estim. Si qualque dia trobassis qualcú que t'estimàs com jo, no tenguis por, si et cases no em faràs traïció. Però, cuita de la nostra filla, que aprengui a estimar el seu pare que morí honrant un deure sagrat per a ell, va morir per la República i posà el seu petit granet d'arena al monument de la llibertat dels homes honrats. Va fer feina sempre amb entusiasme a les seves escoles, amb la fe posada en un demà millor.
Que sàpiga com i per què va morir el seu pare, però no li ensenyis mai a odiar. L'única doctrina que ha d'aprendre és la d'un gran amor a la humanitat, als qui pateixen, als pobres, als desheretats. Jo mai no vaig sentir odi i ara tampoc no en sent. El meu únic llegat cap a ella és dir-li que aprengui a ésser lliure i forta i que sigui sempre digna de la dignitat, que és l'únic que té valor en aquesta vida.
Als meus germans, oncles i nebots, a tots unes paraules, ajudau la meva filla i si pot ser i si ella en té vocació que sigui mestra. Dic si ella en té vocació, ja que la nostra professió és sacerdoci perquè és sacrifici. Lluita contra la ignorància que esclavitza l'home i els pobles. L'esclavitud només es redimeix amb la cultura i per sembrar no n'hi ha prou a escampar la llavor, és necessari posar-hi amor i abnegació a l'hora de sembrar perquè la collita sigui abundosa.
Als meus alumnes que vaig ésser tot d'ells. Els vaig donar tot lo que vaig poder i per ells don avui la meva vida. Que no oblidin i que vegin en mi el mestre, l'home que va ésser sempre mestre abans d'home i que lluità per amor a la seva escola. Als meus amics una aferrada. Als mestres tots, els que saben ser-ho, a qui el nom respon als fets, als que viuen amb els infants i per als infants he de recordar les paraules d'Arquimedes quan demanava un punt de recolzament per aixecar el món. Ells tenen el punt de recolzament: s'anomena infant.
Voldria escriure molt més, però vull sintetitzar-ho tot en les paraules que en pocs moments pronunciaré davant el piquet i en els darrers alens de la mort: mare, esposa, filla, germanes i familiars. República d'homes honrats. Honor a aquestes paraules que sintetitzen els meus anhels.
Rubricat: Jaume Farré Vidal.
Don Pedro va guardar una còpia i sempre la duia a la cartera. Passaren els anys i arribaren les primeres eleccions democràtiques. Don Pedro va anar a votar. La seva ideologia continuava essent de color blau, encara que ja una mica destenyit. Quan va tornar, la dona li va demanar fent una mica de befa: «Què, ja has votat es teus?» ell va respondre, davant l'astorament de sa muller: «He votat es comunistes» i traient de la butxaca un paper esgrogueït va exclamar: «Li ho devia»!!
Diari de Balears 14/08/06
17.8.06
Si fuese ignorancia...
Vayamos por partes. En primer lugar, que un alto dirigente del PP trate de exonerar al régimen de Franco, minimice sus desmanes e incluso lo compare con la democracia cristiana, no constituye en rigor una novedad: antes que Piqué, Mercedes de la Merced, Jaime Mayor Oreja y Manuel Fraga Iribarne -entre otros- ya habían dicho o escrito cosas parecidas. Bien es cierto que, tratándose del de Vilanova, su paso por la Universidad catalana de las décadas de 1960-1970, su socialización en un ambiente antifranquista y más o menos progre, su currículo anterior a 1996 permitían esperar otra cosa. Pero, visto el balance de aquel "giro catalanista" que debía imprimir al PPC, visto su apoyo a la exclusión del catalán en el Parlamento europeo, etcétera, no cabe sino concluir que el de Piqué i Camps es un caso modélico del llamado "fervor del converso". Lo cual no impide someter a una crítica profesional sus dos asertos: que el franquismo no fue fascista, y que la Segunda República fue un desastre.
La naturaleza del franquismo es objeto desde hace décadas, entre los especialistas, de un encendido debate que no cabe resumir aquí. Con todo, la mera duración temporal del régimen -tres veces más que el Reich de Hitler, por ejemplo- evidencia que éste poseyó una notable, una camaleónica capacidad de adaptación a los cambios del mundo: es obvio que el franquismo de correajes y pistolas encarnado por un Ramón Serrano Suñer en 1940 era, en sus formas externas, distinto del franquismo desarrollista de portafolios y PIB representado por Laureano López Rodó en 1970. Sin embargo, la fuente de todo el poder -el Caudillo- y la base legitimadora del sistema -la Victoria- fueron siempre las mismas.
De cualquier modo, que al menos en sus primeros dos o tres lustros la dictadura de Franco tuvo un carácter fascista ofrece pocas dudas. Basta leer, por ejemplo, el último libro de la profesora Carme Molinero (La captación de las masas. Política social y propaganda en el régimen franquista, Cátedra, 2005) para recordar en qué modelos se inspiraban algunas de sus estructuras más emblemáticas, como el Auxilio Social (en la Winterhilfe nazi) o la Obra Sindical de Educación y Descanso (en la Opera Nazionale Dopolavoro mussoliniana); para apreciar la sustancia totalitaria tras los afanes falangistas por encuadrar y controlar a la población trabajadora, tras los cantos al "principio del caudillaje" (una mala copia del Führerprinzip hitleriano) o tras el discurso de la "tercera vía" (ni liberalismo, ni marxismo: nacionalsindicalismo). Autoritario de derechas, señor Piqué, fue el general Primo de Rivera, no Franco.
En cuanto a la descripción de la Segunda República como una etapa "muy lamentable" y dominada por el sectarismo -tesis abanderada por la conspicua escuela historiográfica de los Pío Moa, César Vidal y otros honoris causa por la Cope-, la réplica es fácil: ¿fue lamentable la concesión a Cataluña del Estatuto de Autonomía de 1932? ¿Fue lamentable que, en el bienio 1931-33, aquella República tan nefasta construyese más escuelas que la monarquía alfonsina durante las tres décadas anteriores? ¿Fue lamentable dar el voto a las mujeres, intentar la despolitización del ejército, la secularización del Estado, la reforma agraria?
Los profesores Francisco Gracia y Josep M. Fullola, de la Universidad de Barcelona, acaban de publicar otro libro que les recomiendo y que lleva por título El sueño de una generación. El crucero universitario por el Mediterráneo de 1933. Reconstruye con todo lujo de detalles el extraordinario viaje de estudios que, inspirado por las ideas de la Institución Libre de Enseñanza y amparado por el Gobierno de Azaña, efectuaron en junio-julio de 1933, a bordo del buque Ciudad de Cádiz, unos 200 universitarios españoles. Figuraban entre los viajeros Fernando Chueca Goitia, Guillermo Díaz Plaja, Salvador Espriu, Isabel García Lorca, Julián Marías, Soledad Ortega, Lluís Pericot, Bartomeu Roselló-Pòrcel, Gregorio Marañón, Antonio Tovar y Jaume Vicens Vives: una formidable concentración de materia gris, de capacidad para el debate y el aprendizaje mutuo. Y su periplo desde Túnez a Mallorca, pasando por Malta, Egipto, Palestina, Turquía, Grecia e Italia constituyó no sólo una experiencia individual y colectiva inolvidable, sino un escaparate itinerante de los ideales educativos de la democracia republicana española, tronchados tres años después por el fascismo. ¿Qué fue, pues, lo "lamentable"? ¿El crucero universitario de 1933, o los gobiernos derechistas y la posterior militarada que hicieron imposible su repetición?
Si el problema de Josep Piqué fuese de ignorancia, cabría recomendarle para este mes de agosto algunos libros como los citados. Por desgracia, el celo del neófito y el afán de hacer méritos ante quienes te tachan de blando, eso no se cura leyendo.
Joan B. Culla i Clarà es historiador.
El Pais
21/07/06
4.8.06
La asimetría de la vergüenza
Diario de Mallorca
01/08/06
31.7.06
La ley de víctimas del franquismo no permitirá la publicación de los nombres de los verdugos
28.7.06
Cort condemna per primer pic el cop d'Estat de 1936 i la repressió franquista
El PP de Cort condena el golpe de Estado de 1936 y la represión franquista
El PP de Cort condena el golpe del 36 y la represión franquista
27.7.06
Reescribir la historia
En semejante tesitura histórica había que recuperar las señas de identidad dejadas en sordina a lo largo de la transición y consolidación democráticas. Era imprescindible reescribir la historia inmediata. Se aprestó a ello con febril entusiasmo un ejército de publicistas con ínfulas de historiadores que pretendían romper con una ortodoxia historiográfica impuesta por supuestos profesionales incapaces de sacudirse la caspa ideológica estalinista. Una verdadera cohorte de periodistas de pago hicieron de caja de resonancia y los publicitaron a los cuatro vientos para demostrar a las nuevas generaciones que los socialistas que se habían encaramado al poder sin el menor escrúpulo, sobre los cadáveres de los terribles atentados del 11-M, eran los mismos de siempre.
En 1934, la izquierda y los nacionalistas reventaron la convivencia democrática desencadenando la revolución social en Asturias y proclamando la independencia de Cataluña. El 18 de julio de 1936 no fue un golpe de Estado ilegal e ilegítimo que provocó una terrible Guerra Civil, sino un necesario golpe "preventivo" de pura autodefensa que el general Franco y el resto de patriotas que le secundaron tuvieron inevitablemente que dar para salvar a España del caos e impedir su desmembración ("balcanización") y la entronización de un gulag soviético cuyos horrores hubieran dejado pálida la inevitable dureza de Franco y su "Régimen del 18 de julio". Se trata de una burda muestra del negacionismo histórico (revisionismo) que inevitablemente nos toca pasar ahora a los españoles y que otros países, como Italia, Francia o Alemania, ya pasaron en los años ochenta.
Pero el abundoso papel amarillo que nos invade, nunca, jamás, podrá ocultar la realidad histórica del 18 de julio de 1936 que empezó por ser un acto ilegal e ilegítimo. Ilegal porque no estaba entre las competencias de los Jefes de División del Ejército declarar la ley marcial. Ilegítimo porque tanto el resultado de las elecciones (cuya limpieza cuestionaron los sublevados sólo a posteriori) como el Gobierno de la Nación surgido de ellas, habían sido sancionados y aceptados jurídicamente y políticamente por la propia oposición parlamentaria, tal y como quedó reflejado en el libro de Sesiones de las Cortes por su líder más destacado, José María Gil Robles, lo que desmonta los inútiles intentos posteriores, que aún persisten, por cuestionar el resultado electoral y el Gobierno surgido del mismo como importante justificación para su rebeldía anticonstitucional. No puede argumentarse historiográficamente que el Gobierno republicano en julio de 1936 hubiera sucumbido a una ilegalidad e ilegitimidad que hiciera inevitable la ilegalidad e ilegitimidad de la oposición para defenderse. La legalidad y legitimidad del Estado republicano en 1936 es incuestionable a la luz del derecho español y del derecho comparado a pesar de los renovados intentos justificativos del revisionismo.
El argumentario "jurídico" del Nuevo Estado franquista quedó plasmado en un famoso Dictamen oficial que despreciaba hasta los principios fundamentales del Derecho. Sus epígonos revisionistas apenas vuelven sobre ellos. De acuerdo con la legalidad internacional que deriva de la ONU, la ilegalidad del régimen franquista es evidente, como lo prueba su alzamiento en armas contra el gobierno legítimo de la República vulnerando el orden jurídico vigente. La Resolución, Res.39 (I) adoptada por unanimidad de la Asamblea General el 9 de febrero de 1946 consideró que el régimen de Franco fue impuesto por la fuerza al pueblo español y no lo representaba. Y, de acuerdo con los Principios de la propia ONU, el franquismo cometió crímenes contra la paz, crímenes de guerra y crímenes contra la humanidad. Aún hoy, de acuerdo con la Resolución, Res.1996/119 de 2 de octubre de 1997, en España siguen sin cumplirse en relación con las víctimas y sus familiares de la represión franquista, el derecho a saber, el derecho a la justicia y el derecho a obtener reparación. Y la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa ha instado al Consejo de Ministros español a que el 18 de julio sea declarado día oficial de condena de la dictadura franquista.
A mayor abundamiento, significadísimos rebeldes al orden constitucional republicano, entre los que cabe destacar a Ramón Serrano Suñer, "el cuñadísimo", el constructor jurídico del Nuevo Estado, o el general Ramón Salas Larrazábal, cabeza de fila de la historiografía franquista más seria, así tuvieron que acabar por reconocerlo. El primero, aceptando que la rebeldía estaba jurídicamente en los autoproclamados nacionales que montaron una parodia de justicia, una "justicia al revés", y, el segundo, reconociendo que, en 1936, "el Estado no estaba ni secuestrado ni inválido". ¿De qué "justa" o "necesaria" rebelión estamos entonces hablando? ¿Si el Estado republicano no estaba ni secuestrado, ni inválido, por qué se sublevaban?
El 18 de julio de 1936, al derivar en Guerra Civil, inicia un puro y simple genocidio por más que este vocablo despierte reticencias en determinados autores a la hora de aplicarlo al franquismo, ya que es generalmente utilizado para referirse al exterminio del pueblo judío que emprendieron los nazis. No se trata ahora de establecer paralelismos históricos entre el holocausto y la masacre de rojos "y demás ralea" emprendida por Franco. Por los resultados que produjo, el 18 de julio fue un crimen contra la humanidad, tanto en la significación que otorga al concepto la Real Academia Española como en el propiamente técnico de la jurisprudencia internacional. Franco y el régimen que alumbra el 18 de julio fueron más criminales que Pinochet o Milosevic. Tal es la realidad jurídica, política e historiográfica del 18 de julio de 1936.
26.7.06
Tres noms d'home
L'horabaixa del passat dia 18 de juliol, juntament amb un centenar de persones arremolinades pel cas del dia que transitàvem, passa a passa, de la mà i la potència de la veu de Gaspar Valero, férem un recorregut amb gens ni mica d'alegria, però amb molta devoció: la ruta dels terroristes del cop d'estat del 1936. Ja us en podeu fer una idea: Capitania General i la lectura in situ de la fantasmal, tristíssima declaració de guerra del general Goded, amb més collons que el gorà de s'Avall, ell, aquella matinada. Després, a continuació, es dugué a terme un acte d'un alt esperit reivindicatiu: na Margalida Capellà i Roig, aquella eixerida força de la naturalesa, ens repartí unes quantes ferratines amb el nom d'un assassinat pels roïns «salvadors de la pàtria» del 1936 a cada una d'elles. A mi me'n tocaren tres. La idea era aferrar-les a la mateixa creu dels «Caidos» de davant la Seu, que prèviament algú havia folrada de paper marró, per mirar de pol·lucionar menys. No m'atreví a pujar les pedres que fan de peanya a la creu en qüestió per la malfiança en les meves cames feixugues, i per això mateix, els meus «caiguts» particulars, els que m'havien estat confiats per ser aferrats a la creu i el seu nom dit en veu alta i clara, a lo darrer de tot sols arribaren a trobar un trosset de pedra llisa, a menys de mitja altura, i la meva veu portadora dels seus noms, es sentí molt poc, engolida per la ufanor de gorges més joves. Miraré ara mateix i aquí de refer la mancança. Eren aquests tres, els meus
El PP se une por sorpresa al resto de partidos y condena el franquismo
Aurora
Gabriel Florit. Escriptor
23/07/06
La ciutat fa justícia al batle Amer amb la col·locació del seu retrat a la Sala
Històries dels primers dies de guerra
Coincidint amb el desembarcament de les tropes de Bayo a Eivissa, la premsa madrilenya comentava les gestions per a llogar un iot que havien fet emissaris del Bisbe Miralles a Marsella. El iot atracaria al port de Palma, hi pujarien el Bisbe i el clergat més significat i retornaria a Marsella, sense fer renou. Naturalment, amb els mossens també viatjarien joies i relíquies del patrimoni eclesiàstic. Quan el iot era a punt de salpar cap a Mallorca, tot se'n va anar en orri. La policia republicana en va tenir notícia, algun agent va parlar massa pels cafès de Marsella, i l'operació va ajornar-se indefinidament. És certa o no aquest història? Qui sap! Mai no ho sabrem. De la mateixa manera que mai no sabrem què se'n va fer d'aquell bou negre, de la ramaderia de Tomàs Pérez Padilla, que s'havia criat a les pastures de La Carolina. L'animal formava part d'un lot de sis que havien de morir al Coliseu Balear, el diumenge dinou de juliol. L'espectacle va ésser ajornat i no es va celebrar fins dia tretze de setembre, nou dies després de la retirada de Bayo. A les llotges de la plaça hi eren García Ruiz, Rossi, Zayas i tot civil o militar que aleshores la pintés una mica. En un ambient d'exaltació patriòtica absoluta -el públic, dempeus, va cantar el Cara al sol, i els toreros reberen l'ordre de saludar la presidència amb el braç enlaire i la mà estesa-, el president va indultar un bou. Sens dubte va ésser, aquest, l'únic gest de magnanimitat que tindrien els colpistes durant els tres anys de guerra. Malauradament, el pobre animal no se'n va poder beneficiar. És cert que es va guarir de les ferides que li havien inferit picadors i banderillers, però dubto que tornés a la pastura on s'havia criat. L'any trenta-nou, el senyor Pérez Padilla ja no era ramader de brau. Molt possiblement la seva ramaderia va ésser una més de les que desaparegueren a la zona republicana. Els jornalers del camp havien esperat inútilment la reforma agrària. Odiaven els senyors. I a l'empara de la revolució entraren a les finques i se'ls menjaren amb patates, als braus. Què se'n degué fer, del bou que els fatxes indultaren en el Coliseu Balear? L'any trenta-set encara era en els corrals. Més enllà del trenta-set ningú no me n'ha sabut donar noves. Potser el feren bistecs, i el serviren a taula a qualsevol dels àpats que organitzaven les tribus de dretes per a celebrar que tenien la sort de cara. No ho sé. Qui sap...! Aquells primers mesos de guerra succeïren coses ben sucoses que gairebé passaren desapercebudes davant la magnitud de les notícies que generava el front. El Bisbe Miralles i el iot francès, el bou indultat de Pérez Padilla... Déu n'hi do! Contaré una darrera anècdota i pus. El general Goded havia previst declarar l'estat de guerra a les Illes Balears a primeres hores del dia dinou de juliol, diumenge. I acte seguit pensava traslladar-se a Barcelona amb un dels hidroavions de la base de Maó. Però no tenia garanties que les casernes de Menorca el secundessin. De manera que amb enganys o amb complicitats havia d'aconseguir que l'esquadrilla volés cap a Palma sense que els pilots sabessin ben bé quina era la missió que se'ls encomanaria. De Menorca estant, el general Bosch i el comandant Zaforteza embullaren la troca tant com pogueren. I l'alferes Martínez de Velasco, que es trobava tan compromès com ells en el Cop, va donar ordre, als pilots, d'adreçar-se a la base aèria de San Javier, a Múrcia. Eren les tres i mitja del dissabte divuit de juliol. Quan sobrevolaven Palma, Martínez de Velasco va amarar a la badia. Allò que primerament pensaren els altres pilots, va ésser que l'aparell del seu cap s'havia avariat, i també amararen. Però no pogueren aclarir-ne el motiu, de l'amaratge. Martínez de Velasco els va passar amb cançons. Guanyava temps, tot esperant l'albada. A primera hora del matí va enlairar-se portant a bord el general Goded, i tots els altres pilots, llevat d'un, reberen l'ordre de seguir-lo. Tanmateix, la ruta havia canviat. La destinació no era Múrcia, sinó Barcelona, on l'esquadrilla va arribar a l'hora prevista. Anarquistes i militars lluitaven en els carrers de la ciutat, i tots ja en sabem el desenllaç, dels enfrontaments. El Cop d'Estat va avortar-se, a Catalunya, i Goded va ésser afusellat. Retornem, per tant, a Mallorca. L'hidroavió del pilot Francesc Casals havia quedat amarat a la badia de Palma, a disposició dels comandaments de l'Illa. Aquell mateix diumenge Casals va saber que Mallorca s'havia unit a l'aixecament d'Àfrica i que els revoltats el consideraven dels seus. No ho era, és clar. Però no ho va manifestar. Més aviat va fer-se el gata maula i va saber guanyar-se la confiança de l'Estat Major, tot esperant l'oportunitat de tocar el dos. I l'oportunitat va presentar-se-li el vint-i-cinc de juliol, un altre diumenge. Els caps militars decidiren sobrevolar Mallorca per comprovar l'emplaçament correcte de les defenses d'artilleria, i ordenaren a Francesc Casals que posés l'aparell a punt. Així ho va fer. Era un matí radiant i entre militars i badocs va reunir-se una gentada, a la badia. En un primer moment, Casals va decidir estavellar l'hidro contra capitania. Tot d'una va refer-se. És cert que amb una sola acció mataria la flor i nata del feixisme mallorquí, però ell no tenia cap possibilitat de sobreviure'ls. Què faig, què no faig...? Sospesava els pros i els contres alhora que escalfava motors i el seu mecànic, Pedro Gamo, feixista fins al moll dels ossos, s'asseia al seu costat. Va mirar cap a la vorera, Casals. Els militars pujarien a bord tan aviat com el Bisbe Miralles acabés de beneir l'aparell. Va pensar: fa un dia radiant, som jove i tinc dret a viure. Immediatament va tancar l'escotilla i va enlairar-se uns dos-cents metres, mentre els de baix el saludaven amb els mocadors, convençuts que feia una demostració d'habilitat. I l'hidro pujava i pujava, i els mocadors blancs eren ales esteses de papallona. I l'hidro s'allunyava i s'allunyava i, a mesura que s'allunyava, els mocadors perdien el moviment viu i alegre dels primers moments. Quan Pedro Gamo va adonar-se que l'hidro s'orientava cap a Menorca, Casals ja li havia posat la punta d'una llima al coll. Al cap d'una hora amaraven al port de Maó. A Pedro Gamo, l'empresonaren. Francesc Casals, en canvi, va tenir una benvinguda entusiàstica, ja que la marineria el va passejar a collibè per tota la base naval. Em queden altres coses per esbrinar d'aquesta història, com és ara si el Bisbe Miralles va quedar beneint mosques fins a la posta de sol o quin va ésser el primer oficial que va tenir el valor de comentar als altres que, tots plegats, acabaven d'ésser víctimes d'una presa de pèl memorable. Ja us en parlaré un altre dia.
Llorenç Capellà. Escriptor
Buscan en fosas comunes y pozos para localizar a 81 desaparecidos en el 1936
23.7.06
20.7.06
El final de Alejandro Jaume
Diario de Mallorca
20/07/06
Un itinerario de la ´infamia´ por Palma
Se pegaron adhesivos con los nombres de las víctimas.
El PP rechaza en el Parlament la condena al franquismo
Las desapariciones no han prescrito, según unos juristas
Protesta del PSM por que s´Alqueria mantiene una plaza dedicada a Franco
«Itinerario por la infamia» en Palma
Esa ruta por la historia del inicio de la Guerra Civil en Palma, que fue denominada «itinerario por la infamia» por Gaspar Valero, que actuó de portavoz, comenzó en Plaça de Cort, y continuó en la Cruz de los Caídos frente al Palau Reial, Can Brondo (en el bar Bosch), el Gran Hotel, las Ramblas, la antigua prisión de Can Mir (en el cine Augusta) y la Plaça Espanya.
«Este es un homenaje a la gente que defendió la legalidad democrática y que fue terriblemente reprimida; es un itinerario por la infamia, si me permiten la expresión, porque realmente recuerda hechos puntuales», dijo Valero al dirigirse a los manifestantes. Uno de los momentos más emotivos del recorrido se produjo en la Cruz de los Caídos, donde varios manifestantes pegaron etiquetas con los nombres de algunos de los mallorquines que perdieron la vida tras el golpe de Estado franquista contra la legalidad republicana. «Más de mil personas fueron asesinadas impunemente y aquí están los nombres de algunos de ellos», dijo Margalida Capellá, que inició ese acto simbólico. Poco después, los convocantes irrumpieron en aplausos durante unos tres minutos.
La Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca nació para equiparar a los dos bandos enfrentados en la Guerra Civil con el objetivo de que no haya vencedores «que se queden con la verdad histórica» y vencidos, «que fueron marginados hasta hoy», según explicó Gaspar Valero.
Por la mañana, Eberhard Grosske, Miquel Àngel Llauger y Marilena Tugores, en representación de Esquerra Unida-Els Verds (EU-EV), taparon la placa que recuerda «a los caídos por Dios» -situada en la cruz frente a la Catedral- con otra que señala «a las víctimas de la Guerra Civil». La formación política también colocó, con motivo de la conmemoración del 70 aniversario del golpe de Estado, placas reivindicativas en Sa Faixina y en el Cementerio de Palma, donde fue ejecutado el ex-alcade Emili Darder.
El PP torna a impedir que el Parlament balear condemni el cop d'Estat de Franco
El grup parlamentari socialista tornà a presentar una proposició no de llei perquè la Cambra autonòmica es pronunciàs en contra dels fets esmentats i obrís una comissió investigadora sobre ells. La majoria popular va impedir que la condemna es realitzàs, almanco en els termes proposats pels socialistes.
El diputat del PSIB-\132 PSOE Antoni Diéguez va intentar ser conciliador a l'hora d'exposar els seus arguments. En la seva al·locució, el parlamentari del principal grup de l'oposició insistí a afirmar que la proposició no de llei no censurava ni l'esquerra ni la dreta, sinó un cop d'Estat que va donar pas a una dictadura, a repressió, a judicis sumaríssims i a camps de concentració. «La cosa està molt clara, uns varen agredir i altres ho patiren», comentà Diéguez.
A favor de la proposta dels socialistes, el diputat del PSM Eduard Riudavets advertí que aquest debat era una bona oportunitat per unir els demòcrates. Tanmateix, el nacionalista assegurà que mocions com aquesta no cerquen revenja cap a ningú, «llevat que la dreta se senti hereva del franquisme».
Riudavets evocà la figura de Bernanos -un catòlic convençut- per recordar que gent il·lustrada de totes les ideologies condemnaren el cop d'Estat de Franco.
Miquel Rosselló, d'Esquerra Unida-Els Verds, va reconèixer que no entenia per què el PP es nega a condemnar una proposició com la que ahir es debatia: «S'imaginen al Parlament alemany un partit que només rebutjàs el nazisme amb la condició de condemnar el règim anterior?», es demanà en veu alta. Rosselló convidà els populars a posar-se a favor del text del PSIB-PSOE i a presentar en un altre ple una iniciativa per discutir sobre la II República o la Guerra Civil.