Històries dels primers dies de guerra

Coincidint amb el desembarcament de les tropes de Bayo a Eivissa, la premsa madrilenya comentava les gestions per a llogar un iot que havien fet emissaris del Bisbe Miralles a Marsella. El iot atracaria al port de Palma, hi pujarien el Bisbe i el clergat més significat i retornaria a Marsella, sense fer renou. Naturalment, amb els mossens també viatjarien joies i relíquies del patrimoni eclesiàstic. Quan el iot era a punt de salpar cap a Mallorca, tot se'n va anar en orri. La policia republicana en va tenir notícia, algun agent va parlar massa pels cafès de Marsella, i l'operació va ajornar-se indefinidament. És certa o no aquest història? Qui sap! Mai no ho sabrem. De la mateixa manera que mai no sabrem què se'n va fer d'aquell bou negre, de la ramaderia de Tomàs Pérez Padilla, que s'havia criat a les pastures de La Carolina. L'animal formava part d'un lot de sis que havien de morir al Coliseu Balear, el diumenge dinou de juliol. L'espectacle va ésser ajornat i no es va celebrar fins dia tretze de setembre, nou dies després de la retirada de Bayo. A les llotges de la plaça hi eren García Ruiz, Rossi, Zayas i tot civil o militar que aleshores la pintés una mica. En un ambient d'exaltació patriòtica absoluta -el públic, dempeus, va cantar el Cara al sol, i els toreros reberen l'ordre de saludar la presidència amb el braç enlaire i la mà estesa-, el president va indultar un bou. Sens dubte va ésser, aquest, l'únic gest de magnanimitat que tindrien els colpistes durant els tres anys de guerra. Malauradament, el pobre animal no se'n va poder beneficiar. És cert que es va guarir de les ferides que li havien inferit picadors i banderillers, però dubto que tornés a la pastura on s'havia criat. L'any trenta-nou, el senyor Pérez Padilla ja no era ramader de brau. Molt possiblement la seva ramaderia va ésser una més de les que desaparegueren a la zona republicana. Els jornalers del camp havien esperat inútilment la reforma agrària. Odiaven els senyors. I a l'empara de la revolució entraren a les finques i se'ls menjaren amb patates, als braus. Què se'n degué fer, del bou que els fatxes indultaren en el Coliseu Balear? L'any trenta-set encara era en els corrals. Més enllà del trenta-set ningú no me n'ha sabut donar noves. Potser el feren bistecs, i el serviren a taula a qualsevol dels àpats que organitzaven les tribus de dretes per a celebrar que tenien la sort de cara. No ho sé. Qui sap...! Aquells primers mesos de guerra succeïren coses ben sucoses que gairebé passaren desapercebudes davant la magnitud de les notícies que generava el front. El Bisbe Miralles i el iot francès, el bou indultat de Pérez Padilla... Déu n'hi do! Contaré una darrera anècdota i pus. El general Goded havia previst declarar l'estat de guerra a les Illes Balears a primeres hores del dia dinou de juliol, diumenge. I acte seguit pensava traslladar-se a Barcelona amb un dels hidroavions de la base de Maó. Però no tenia garanties que les casernes de Menorca el secundessin. De manera que amb enganys o amb complicitats havia d'aconseguir que l'esquadrilla volés cap a Palma sense que els pilots sabessin ben bé quina era la missió que se'ls encomanaria. De Menorca estant, el general Bosch i el comandant Zaforteza embullaren la troca tant com pogueren. I l'alferes Martínez de Velasco, que es trobava tan compromès com ells en el Cop, va donar ordre, als pilots, d'adreçar-se a la base aèria de San Javier, a Múrcia. Eren les tres i mitja del dissabte divuit de juliol. Quan sobrevolaven Palma, Martínez de Velasco va amarar a la badia. Allò que primerament pensaren els altres pilots, va ésser que l'aparell del seu cap s'havia avariat, i també amararen. Però no pogueren aclarir-ne el motiu, de l'amaratge. Martínez de Velasco els va passar amb cançons. Guanyava temps, tot esperant l'albada. A primera hora del matí va enlairar-se portant a bord el general Goded, i tots els altres pilots, llevat d'un, reberen l'ordre de seguir-lo. Tanmateix, la ruta havia canviat. La destinació no era Múrcia, sinó Barcelona, on l'esquadrilla va arribar a l'hora prevista. Anarquistes i militars lluitaven en els carrers de la ciutat, i tots ja en sabem el desenllaç, dels enfrontaments. El Cop d'Estat va avortar-se, a Catalunya, i Goded va ésser afusellat. Retornem, per tant, a Mallorca. L'hidroavió del pilot Francesc Casals havia quedat amarat a la badia de Palma, a disposició dels comandaments de l'Illa. Aquell mateix diumenge Casals va saber que Mallorca s'havia unit a l'aixecament d'Àfrica i que els revoltats el consideraven dels seus. No ho era, és clar. Però no ho va manifestar. Més aviat va fer-se el gata maula i va saber guanyar-se la confiança de l'Estat Major, tot esperant l'oportunitat de tocar el dos. I l'oportunitat va presentar-se-li el vint-i-cinc de juliol, un altre diumenge. Els caps militars decidiren sobrevolar Mallorca per comprovar l'emplaçament correcte de les defenses d'artilleria, i ordenaren a Francesc Casals que posés l'aparell a punt. Així ho va fer. Era un matí radiant i entre militars i badocs va reunir-se una gentada, a la badia. En un primer moment, Casals va decidir estavellar l'hidro contra capitania. Tot d'una va refer-se. És cert que amb una sola acció mataria la flor i nata del feixisme mallorquí, però ell no tenia cap possibilitat de sobreviure'ls. Què faig, què no faig...? Sospesava els pros i els contres alhora que escalfava motors i el seu mecànic, Pedro Gamo, feixista fins al moll dels ossos, s'asseia al seu costat. Va mirar cap a la vorera, Casals. Els militars pujarien a bord tan aviat com el Bisbe Miralles acabés de beneir l'aparell. Va pensar: fa un dia radiant, som jove i tinc dret a viure. Immediatament va tancar l'escotilla i va enlairar-se uns dos-cents metres, mentre els de baix el saludaven amb els mocadors, convençuts que feia una demostració d'habilitat. I l'hidro pujava i pujava, i els mocadors blancs eren ales esteses de papallona. I l'hidro s'allunyava i s'allunyava i, a mesura que s'allunyava, els mocadors perdien el moviment viu i alegre dels primers moments. Quan Pedro Gamo va adonar-se que l'hidro s'orientava cap a Menorca, Casals ja li havia posat la punta d'una llima al coll. Al cap d'una hora amaraven al port de Maó. A Pedro Gamo, l'empresonaren. Francesc Casals, en canvi, va tenir una benvinguda entusiàstica, ja que la marineria el va passejar a collibè per tota la base naval. Em queden altres coses per esbrinar d'aquesta història, com és ara si el Bisbe Miralles va quedar beneint mosques fins a la posta de sol o quin va ésser el primer oficial que va tenir el valor de comentar als altres que, tots plegats, acabaven d'ésser víctimes d'una presa de pèl memorable. Ja us en parlaré un altre dia.

Llorenç Capellà. Escriptor

Diari de Balears

20/07/06