75 aniversari [ 1931 - 2006 ]

de la proclamació de la II República a Mallorca

23.8.05

En memòria de Miquel Julià [Llorenç Capellà]


L'any 1936, Miquel Julià (Capdepera, 1909- Ciutadella, 2002), ocupava plaça de mestre a l'escola pública de Bunyola, i des de l'any anterior (1935) era el batlle de Capdepera. El seu mandat va ésser polèmic a causa de les friccions constants que va mantenir amb el rector, Montserrat Binimelis. Així amenaçava de tancar l'església, així prohibia la processó del Corpus. Els estires i arronses constants amb el clergat, li donaren una merescuda anomenada de radical. Tanmateix, ell sempre va afirmar que el rector Binimelis permetia que els falangistes es reunissin a la sagristia per a preparar la revolta, i malauradament els fets vindrien a donar-li la raó. A partir de l'aixecament militar del 17 de juliol, l'aventura personal de Julià va ésser idèntica a la d'altres republicans que aconseguiren abandonar Mallorca. Ell, inicialment va amagar-se a Son Vedó, fins que amb la complicitat de son pare va aconseguir embarcar-se en un veler que salpava clandestinament cap a Ciutadella. Va ésser la nit de l'onze de novembre. És a dir, quan l'orgia de sang desencadenada per la repressió es trobava en el punt més àlgid. Des de Menorca, Julià va passar a Barcelona per a ingressar a l'Escola Popular de Guerra. En va sortir amb el grau de tinent i va incorporar-se a l'Exèrcit del Centre. Inicialment el destinaren a Vallecas, després va fer-se càrrec de la bateria del Palau d'Orient, i més endavant el feren responsable de les quaranta bateries que defensaven la zona nord de Madrid. Julià va militar a Esquerra Republicana fins als darrers mesos de la guerra que va afiliar-se al PCE. Era un home de conviccions fermes, i de caràcter explosiu, alegre i vital. Ni l'empresonament ni el franquisme no el feren canviar. Jo el vaig conèixer la dècada dels anys seixanta, i ja no vaig perdre el contacte amb ell. Conversàvem molt de tard en tard, però és indubtable que entre nosaltres dos hi havia feeling. En una entrevista que li vaig fer (Memòria Civil, núm 51), em deia, en referència als dies darrers de la guerra: «La meva bateria es va lliurar a Torrelodones, a la 7a Bandera de Castella, comandada per Company Rivera». Record que em va dir: «No ha de saberles mal rendirse, porque a medida que atraviesen la España nacional verán que la hemos convertido en un jardín». Si fa no fa, aquesta era la primera resposta de la llarga entrevista que mantinguérem. Gairebé al final retornàrem al moment de la rendició de Madrid. Em va parlar de la seva decisió de quedar-se al costat dels madrilenys: «Jo, com tants d'altres, vaig refusar l'oportunitat que m'oferien d'anar-me'n a l'estranger, perquè em sentia solidari amb el poble de Madrid». I afegia: «El vint-i-nou de març vaig rebre l'ordre d'aixecar bandera blanca. Va ésser un moment trist, tristíssim. Bé sabia jo que rendint-se Madrid s'acabava la guerra, sí, però també que moria l'esperança de llibertat de tot un poble». Vostès, amics, si han tingut la paciència de llegir aquestes ratlles, es demanaran quin és el motiu de l'article. Ho dic de seguida. A l'apartat «Relación de personas procesadas por el Tribunal de Responsabilidades Políticas de Baleares», del llibre «La persecución económica de los derrotados» (Miquel Font editor, 2005), s'afirma textualment que Miquel Julià «se pasó a las tropas franquistas en Torrelodones en marzo de 1939». No ho afirma l'autor, que és Francisco Sanllorente, sinó que ho transcriu de la paperassa que va elaborar el Tribunal de Justícia Militar. No el faig, per tant, a Sanllorente, culpable d'un error que hem de qualificar de greu. La paperassa militar de l'època està pèssimament redactada, és confusionària. Això no obstant, he cregut necessari fer aquest article d'aclariment. És cert que Miquel Julià va lliurar-se a l'exèrcit franquista a Torrelodones, el mes i any que diu el document. Però no «se pasó». Entre lliurar-se, per ordre de l'Estat Major republicà, i passar-se voluntàriament a l'enemic, hi ha una diferència substancial. La darrera frase de l'entrevista esmentada, correspon a Julià. Em va confessar: «Vaig sentir-me absolutament abatut, en el moment d'arriar la bandera republicana». No ho vaig dir en el seu moment, ho dic ara: les llàgrimes li humitejaren els ulls.
Llorenç Capellà, escriptor
23/08/2005

L'exili de Bernat Jofre [ Antoni Marimón ]


L'exili illenc provocat per la guerra civil del 1936-39 fou molt heterogeni i relativament reduït. Amb tot, va afectar prop d'un milenar de persones, ja que només arran de la rendició de Menorca (febrer del 1939), anaren a l'exili unes 600 persones. Entre les personalitats més interessants i amb una trajectòria més singular ens trobam Bernat Jofre Roca, militant d'Esquerra Republicana Balear, antic batle de Palma i cònsol de la República a Niça. L'abril del 1939, passà a Veneçuela amb el vaixell francès Colombie.
A Caracas, va haver de treballar durament i fou redactor dels diaris Ahora i Informaciones. La seva secció «Panorama Internacional» va esser molt llegida entre l'elit caraquenya. Bernat Jofre tenia una certa experiència com a periodista, ja que havia estat director, en els anys vint, de les revistes Andraitx i Marice. Els seus dots com a comunicador cridaren l'atenció de l'ambaixador britànic i aviat passà a formar part dels seus serveis de propaganda. En aquella mateixa època, cap al 1940, la seva esposa Catalina Bosch Cerdà i els seus dos fills, Pere i Coloma, pogueren abandonar l'Espanya de Franco i es reuniren amb ell a Caracas. El 1942, l'ambaixador dels Estats Units, el magnat del petroli Nelson Rockefeller, que també era el major inversionista estranger del país, l'incorporà a la seva influent ambaixada com a cap dels serveis de propaganda. Cal recordar que el petroli veneçolà era molt important per a Washington en el context de la Segona Guerra Mundial, però que la pàtria de Bolíver no entrà en guerra al costat dels Aliats fins al 1945. Poc després, acabada la guerra, Rockefeller l'envià a Nova York a la seu de les seves empreses perquè es formàs des del punt de vista empresarial. El 1946, tornà a Veneçuela com a responsable de les empreses de Rockefeller en aquest país i Colòmbia. Així, fou vicepresident i president de la International Basic Economic Corporation. Des d'aquesta posició de privilegi donà feina a nombrosos emigrants mallorquins, sovint mitjançant un tal Estrany, un algaidí que residia a Caracas per motius econòmics.
Bernat Jofre va fer part del Centre Català de Veneçuela, fundat el 1945, i en va arribar a esser el president. En aquesta associació impulsà la celebració, el 1950, d'una Diada de Mallorca i el 1954, d'una Setmana de Mallorca. A més, convidà Pau Casals perquè tocàs per al Centre Català. Segons diversos testimonis, els mallorquins col·laboraven amb el casal català i mai no arribaren a constituir una associació pròpia. D'altra banda, el 1947 es va perdre l'arxiu particular de Bernat Jofre en un naufragi al Mar Carib, prop de l'illa de Grenada. Cap al 1963, quan va rebre garanties que no patiria cap mena de represàlia, va tornar a Mallorca. A partir d'aleshores alternà la seva residència entre Palma i Ginebra, on treballava com a traductor per a l'Organització de les Nacions Unides. Va morir en un accident de trànsit a Vaud (Suïssa) el 1969. Desapareixia així un testimoni excepcional de la República i de l'Exili, de l'esquerra i del mallorquinisme polític.
Antoni Marimon Riutort, historiador
23/08/2005

17.8.05

Bernat Jofre Roca


En aquests moments de recuperació de la memòria històrica pot resultar útil recordar la figura de l'andritxol Bernat Jofre Roca, uns dels polítics més interessants de la Segona República i, sobretot, de l'exili. Sens dubte, feia part d'aquella burgesia il·lustrada progressista i moderadament nacionalista, que es va agrupar entorn de l'Esquerra Republicana Balear (1934). Nascut el 1902, estudià el batxillerat i ingressà en el cos de telègrafs per poder-se pagar els estudis de dret, que va cursar a Saragossa i Múrcia. Entre el 1927 i el 1933, fou director de l'Hotel Victòria, que era propietat d'un parent seu. El 1931, fou elegit regidor de l'Ajuntament de Palma i ocupà la batlia entre el juny de 1932 i el gener del 1933. Va esser candidat a diputat pel Front Popular el febrer del 1936 i va rebre 53.989 vots, però no fou elegit diputat. En canvi, en un context d'abstenció de la dreta, sí que fou elegit compromissari per elegir el president de la República l'abril del 1936, amb 60.319 sufragis, de manera que fou el segon candidat més votat.
El 17 de juliol del 1936, es trobava a Madrid realitzant gestions com a tinent de batle de l'Ajuntament de Palma. Davant els rumors de l'aixecament militar, el 18 de juliol es dirigí a Barcelona en tren. Aleshores es va esdevenir l'únic episodi bèl·lic de la seva vida, ja que es va adonar que en el tren hi havia nombrosos militars implicats en l'alçament. Es va aturar a Tarragona i va avisar les autoritats republicanes de Barcelona de la propera arribada d'un tren ple de rebels. Romangué alguns dies a l'antiga Tarraco i degué esser aleshores quan va rebre un telegrama de Mallorca, en concret del seu cosí, el farmacèutic Jaume Calafell Roca, que li recomanava no tornar a Mallorca. Poc després passà a Barcelona, i s'instal·là a la Pensió Pelayo i, en una carta enviada el 7 de setembre del 1936 a la seva esposa Catalina Bosch, explicava que «estoy con otros mallorquines esperando que la tempestad pase» i que no tenia problemes econòmics ja que havia pogut cobrar la seva nòmina de telegrafista. Encara que des del començament fou molt pessimista, encoratjava la seva família a continuar i a pensar en els seus fills, aleshores petits, Pere i Coloma. D'altra banda, tot i que lamentava els problemes que pogués causar a la seva família, manifestava tenir «la conciencia tranquila de no haber perseguido otra cosa que hacer el bien».
El fet que la seva esposa fos molt conservadora i que el seu sogre gaudís d'influències en el règim franquista va fer que la seva família no patís el tracte brutal que reberen altres famílies republicanes. Gràcies al recent estudi de Francesc Sanlorente sabem que fou condemnat a una multa de 1.000 pessetes, una quantitat reduïda en relació a la persecució econòmica que patiren altres dirigents republicans.
A Barcelona, Jofre col·laborà inicialment en el projecte d'expedició a Mallorca, però aviat se'n desvinculà per discrepàncies amb Alberto Bayo, ja que el polític andritxol preferia un atac directe a la badia de Palma. Posteriorment, el desembre del 1936, gràcies al suport del destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya Carles Pi Sunyer i als seus coneixements del francès, fou nomenat agregat en el consoldat de la República espanyola a Niça i, el 1938, cònsol.


Antoni Marimon Riutort, historiador

Diari de Balears

16/08/2005