Aurora

L'altre dia vaig anar a Porreres per feines que no vénen al cas, i de tornada, sense poder explicar molt bé el perquè, vaig tòrcer a l'esquerra, vaig prendre camada curta i em vaig aturar a la petita esplanada que el cementeri fa just davant la capelleta de La Creu. Vaig parar el motor del cotxe i sortí a estirar una mica les cames. Va ser en aquell moment que el record de la foto que d'Aurora publicà en Llorenç Capellà al seu Diccionari Vermel em pegà cinglada als ulls de la memòria. Era horabaixa i les ombres s'allargassaven a les totes i el sol groguejava camí d'envermellir. I la membrança travelà amb Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les seves dues filles, Antònia i Maria Pascual, les «Roges del Molinar», que en deien d'elles com un insult els feixistes assassins que les mataren. Allà mateix ho feren, contra el mur dels darreres de l'oratori de La Creu, allà on encara hi ha indrets erosionats d'una manera que no té res a veure amb les urpes de la tramuntana i moltíssim amb la matera d'un personal que si no veia sang no enravenava. Va succeir el dissabte dels reis de l'any 1937, en plena eufòria escopetera d'aquell cabrum que, en comptes de defensar un déu molt cruel i la seva particularíssima idea d'Espanya, en un percentatge molt gros en realitat el que feien era engreixar els seus interessos personals, els privilegis de classe, el poder fàctic i econòmic dels cacics locals. I feien fer la feina bruta als falangistes merdacaners de cada poble, de cada barri de Ciutat, que ara es sentien «cosa». Ja saben: un infeliç amb pistola mai no ha hagut de mester gaire arguments.

Per què a Porreres tanta pólvora, tanta feredat? Aquesta ha estat una pregunta que m'he fet moltes vegades sense poder esbrinar respostes mai. Potser ho propiciava el nombrós escamot de falangistes locals, que d'haver-n'hi, n'hi havia a bastament. Potser el Rector de la Parròquia, don Lluís Crespí, sineuer per a més senyes, casualment, mirau quines cinc-centes, en lloc d'aigua tirà benzina a la flama desfermada, com m'apuntà qualcú del poble dels albercocs. Potser Porreres era molt enfora de Palma i els pistolers anaven a fer-hi la feina més bruta lluny d'allà on havien de dormir i menjar, com fan els cans: mai no caguen arran del jaç... Potser tot plegat: s'ajuntà la fam amb les ganes de menjar, la dolentia, la perversió, els mals instints, amb l'oportunitat de la impunitat més total i absoluta

El dia 5 de gener de 1937 a sol post, una seixantina que feia senalles de vímet, una brodadora de la Casa Sínger, una cosidora i una sastressa, na Picornell, varen esser mortes molt a la bruta al mur dels darreres de La Creu del cementeri de Porreres. Arran de migdia del dia 6, a una taverna del Molinar un carnisser d'éssers humans amb cara de son endarrerida i la llengua de pedaç, bravejà de venir de fer un «jornalet» devers Porreres. Tirà displicent i fatxenda uns sostenidors damunt el taulell mentre bevia un altre esquit de cassalla. Són els «sostens» de n'Aurora, digué i féu una riallota. Ningú no rigué amb ell ni digué ni pruna. Conten que aquell dia li feren més lloc del que havia de menester.

El detonant de fets tan canalles com aquests, i tants, tants d'altres, va ser el cop d'estat terrorista del general Franco i la resta de xusma de generals, propiciat i patrocinat pels capitalistes grossos, pels terratinents, els cacics, la jerarquia eclesiàstica. Dimarts passat es compliren setanta anys del començament de la gran ignomínia. Honor a Aurora Picornell, a les Roges del Molinar, a tots el que ofrenaren la vida perquè volien accelerar la història cap a la civilitat, la justícia, els drets civils. Digui el que digui el Partido Popular. O precisament pel que encara ara tenen la barra de perbocar al Parlament, defensant en Franco, cínics, lleterets, pinxos ells. Acabaré ara mateix, que anomenar-los m'embrutaria la boca. Fins dimecres.

Gabriel Florit. Escriptor

Diari de Balears

23/07/06