L'exili de Bernat Jofre [ Antoni Marimón ]

L'exili illenc provocat per la guerra civil del 1936-39 fou molt heterogeni i relativament reduït. Amb tot, va afectar prop d'un milenar de persones, ja que només arran de la rendició de Menorca (febrer del 1939), anaren a l'exili unes 600 persones. Entre les personalitats més interessants i amb una trajectòria més singular ens trobam Bernat Jofre Roca, militant d'Esquerra Republicana Balear, antic batle de Palma i cònsol de la República a Niça. L'abril del 1939, passà a Veneçuela amb el vaixell francès Colombie.
A Caracas, va haver de treballar durament i fou redactor dels diaris Ahora i Informaciones. La seva secció «Panorama Internacional» va esser molt llegida entre l'elit caraquenya. Bernat Jofre tenia una certa experiència com a periodista, ja que havia estat director, en els anys vint, de les revistes Andraitx i Marice. Els seus dots com a comunicador cridaren l'atenció de l'ambaixador britànic i aviat passà a formar part dels seus serveis de propaganda. En aquella mateixa època, cap al 1940, la seva esposa Catalina Bosch Cerdà i els seus dos fills, Pere i Coloma, pogueren abandonar l'Espanya de Franco i es reuniren amb ell a Caracas. El 1942, l'ambaixador dels Estats Units, el magnat del petroli Nelson Rockefeller, que també era el major inversionista estranger del país, l'incorporà a la seva influent ambaixada com a cap dels serveis de propaganda. Cal recordar que el petroli veneçolà era molt important per a Washington en el context de la Segona Guerra Mundial, però que la pàtria de Bolíver no entrà en guerra al costat dels Aliats fins al 1945. Poc després, acabada la guerra, Rockefeller l'envià a Nova York a la seu de les seves empreses perquè es formàs des del punt de vista empresarial. El 1946, tornà a Veneçuela com a responsable de les empreses de Rockefeller en aquest país i Colòmbia. Així, fou vicepresident i president de la International Basic Economic Corporation. Des d'aquesta posició de privilegi donà feina a nombrosos emigrants mallorquins, sovint mitjançant un tal Estrany, un algaidí que residia a Caracas per motius econòmics.
Bernat Jofre va fer part del Centre Català de Veneçuela, fundat el 1945, i en va arribar a esser el president. En aquesta associació impulsà la celebració, el 1950, d'una Diada de Mallorca i el 1954, d'una Setmana de Mallorca. A més, convidà Pau Casals perquè tocàs per al Centre Català. Segons diversos testimonis, els mallorquins col·laboraven amb el casal català i mai no arribaren a constituir una associació pròpia. D'altra banda, el 1947 es va perdre l'arxiu particular de Bernat Jofre en un naufragi al Mar Carib, prop de l'illa de Grenada. Cap al 1963, quan va rebre garanties que no patiria cap mena de represàlia, va tornar a Mallorca. A partir d'aleshores alternà la seva residència entre Palma i Ginebra, on treballava com a traductor per a l'Organització de les Nacions Unides. Va morir en un accident de trànsit a Vaud (Suïssa) el 1969. Desapareixia així un testimoni excepcional de la República i de l'Exili, de l'esquerra i del mallorquinisme polític.
Antoni Marimon Riutort, historiador

Diari de Balears

23/08/2005