En memòria de Miquel Julià [Llorenç Capellà]

L'any 1936, Miquel Julià (Capdepera, 1909- Ciutadella, 2002), ocupava plaça de mestre a l'escola pública de Bunyola, i des de l'any anterior (1935) era el batlle de Capdepera. El seu mandat va ésser polèmic a causa de les friccions constants que va mantenir amb el rector, Montserrat Binimelis. Així amenaçava de tancar l'església, així prohibia la processó del Corpus. Els estires i arronses constants amb el clergat, li donaren una merescuda anomenada de radical. Tanmateix, ell sempre va afirmar que el rector Binimelis permetia que els falangistes es reunissin a la sagristia per a preparar la revolta, i malauradament els fets vindrien a donar-li la raó. A partir de l'aixecament militar del 17 de juliol, l'aventura personal de Julià va ésser idèntica a la d'altres republicans que aconseguiren abandonar Mallorca. Ell, inicialment va amagar-se a Son Vedó, fins que amb la complicitat de son pare va aconseguir embarcar-se en un veler que salpava clandestinament cap a Ciutadella. Va ésser la nit de l'onze de novembre. És a dir, quan l'orgia de sang desencadenada per la repressió es trobava en el punt més àlgid. Des de Menorca, Julià va passar a Barcelona per a ingressar a l'Escola Popular de Guerra. En va sortir amb el grau de tinent i va incorporar-se a l'Exèrcit del Centre. Inicialment el destinaren a Vallecas, després va fer-se càrrec de la bateria del Palau d'Orient, i més endavant el feren responsable de les quaranta bateries que defensaven la zona nord de Madrid. Julià va militar a Esquerra Republicana fins als darrers mesos de la guerra que va afiliar-se al PCE. Era un home de conviccions fermes, i de caràcter explosiu, alegre i vital. Ni l'empresonament ni el franquisme no el feren canviar. Jo el vaig conèixer la dècada dels anys seixanta, i ja no vaig perdre el contacte amb ell. Conversàvem molt de tard en tard, però és indubtable que entre nosaltres dos hi havia feeling. En una entrevista que li vaig fer (Memòria Civil, núm 51), em deia, en referència als dies darrers de la guerra: «La meva bateria es va lliurar a Torrelodones, a la 7a Bandera de Castella, comandada per Company Rivera». Record que em va dir: «No ha de saberles mal rendirse, porque a medida que atraviesen la España nacional verán que la hemos convertido en un jardín». Si fa no fa, aquesta era la primera resposta de la llarga entrevista que mantinguérem. Gairebé al final retornàrem al moment de la rendició de Madrid. Em va parlar de la seva decisió de quedar-se al costat dels madrilenys: «Jo, com tants d'altres, vaig refusar l'oportunitat que m'oferien d'anar-me'n a l'estranger, perquè em sentia solidari amb el poble de Madrid». I afegia: «El vint-i-nou de març vaig rebre l'ordre d'aixecar bandera blanca. Va ésser un moment trist, tristíssim. Bé sabia jo que rendint-se Madrid s'acabava la guerra, sí, però també que moria l'esperança de llibertat de tot un poble». Vostès, amics, si han tingut la paciència de llegir aquestes ratlles, es demanaran quin és el motiu de l'article. Ho dic de seguida. A l'apartat «Relación de personas procesadas por el Tribunal de Responsabilidades Políticas de Baleares», del llibre «La persecución económica de los derrotados» (Miquel Font editor, 2005), s'afirma textualment que Miquel Julià «se pasó a las tropas franquistas en Torrelodones en marzo de 1939». No ho afirma l'autor, que és Francisco Sanllorente, sinó que ho transcriu de la paperassa que va elaborar el Tribunal de Justícia Militar. No el faig, per tant, a Sanllorente, culpable d'un error que hem de qualificar de greu. La paperassa militar de l'època està pèssimament redactada, és confusionària. Això no obstant, he cregut necessari fer aquest article d'aclariment. És cert que Miquel Julià va lliurar-se a l'exèrcit franquista a Torrelodones, el mes i any que diu el document. Però no «se pasó». Entre lliurar-se, per ordre de l'Estat Major republicà, i passar-se voluntàriament a l'enemic, hi ha una diferència substancial. La darrera frase de l'entrevista esmentada, correspon a Julià. Em va confessar: «Vaig sentir-me absolutament abatut, en el moment d'arriar la bandera republicana». No ho vaig dir en el seu moment, ho dic ara: les llàgrimes li humitejaren els ulls.
Llorenç Capellà, escriptor

Diari de Balears

23/08/2005