Bernat Jofre Roca

En aquests moments de recuperació de la memòria històrica pot resultar útil recordar la figura de l'andritxol Bernat Jofre Roca, uns dels polítics més interessants de la Segona República i, sobretot, de l'exili. Sens dubte, feia part d'aquella burgesia il·lustrada progressista i moderadament nacionalista, que es va agrupar entorn de l'Esquerra Republicana Balear (1934). Nascut el 1902, estudià el batxillerat i ingressà en el cos de telègrafs per poder-se pagar els estudis de dret, que va cursar a Saragossa i Múrcia. Entre el 1927 i el 1933, fou director de l'Hotel Victòria, que era propietat d'un parent seu. El 1931, fou elegit regidor de l'Ajuntament de Palma i ocupà la batlia entre el juny de 1932 i el gener del 1933. Va esser candidat a diputat pel Front Popular el febrer del 1936 i va rebre 53.989 vots, però no fou elegit diputat. En canvi, en un context d'abstenció de la dreta, sí que fou elegit compromissari per elegir el president de la República l'abril del 1936, amb 60.319 sufragis, de manera que fou el segon candidat més votat.
El 17 de juliol del 1936, es trobava a Madrid realitzant gestions com a tinent de batle de l'Ajuntament de Palma. Davant els rumors de l'aixecament militar, el 18 de juliol es dirigí a Barcelona en tren. Aleshores es va esdevenir l'únic episodi bèl·lic de la seva vida, ja que es va adonar que en el tren hi havia nombrosos militars implicats en l'alçament. Es va aturar a Tarragona i va avisar les autoritats republicanes de Barcelona de la propera arribada d'un tren ple de rebels. Romangué alguns dies a l'antiga Tarraco i degué esser aleshores quan va rebre un telegrama de Mallorca, en concret del seu cosí, el farmacèutic Jaume Calafell Roca, que li recomanava no tornar a Mallorca. Poc després passà a Barcelona, i s'instal·là a la Pensió Pelayo i, en una carta enviada el 7 de setembre del 1936 a la seva esposa Catalina Bosch, explicava que «estoy con otros mallorquines esperando que la tempestad pase» i que no tenia problemes econòmics ja que havia pogut cobrar la seva nòmina de telegrafista. Encara que des del començament fou molt pessimista, encoratjava la seva família a continuar i a pensar en els seus fills, aleshores petits, Pere i Coloma. D'altra banda, tot i que lamentava els problemes que pogués causar a la seva família, manifestava tenir «la conciencia tranquila de no haber perseguido otra cosa que hacer el bien».
El fet que la seva esposa fos molt conservadora i que el seu sogre gaudís d'influències en el règim franquista va fer que la seva família no patís el tracte brutal que reberen altres famílies republicanes. Gràcies al recent estudi de Francesc Sanlorente sabem que fou condemnat a una multa de 1.000 pessetes, una quantitat reduïda en relació a la persecució econòmica que patiren altres dirigents republicans.
A Barcelona, Jofre col·laborà inicialment en el projecte d'expedició a Mallorca, però aviat se'n desvinculà per discrepàncies amb Alberto Bayo, ja que el polític andritxol preferia un atac directe a la badia de Palma. Posteriorment, el desembre del 1936, gràcies al suport del destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya Carles Pi Sunyer i als seus coneixements del francès, fou nomenat agregat en el consoldat de la República espanyola a Niça i, el 1938, cònsol.

Antoni Marimon Riutort, historiador

Diari de Balears

16/08/2005