Mai més» compartit, o no

Què pensaríeu d'un jutge encabotat en la subjectiva manera de voler ser neutral consistent en posar a la balança antecedents d'una de les parts en conflicte fins a suposadament situar l'agulla al mig. Amb tota probabilitat creuríeu que s'ha tornat boig i no ha entès l'essència de la seva feina. Una sentència del tipus: el senyor A robà al B però aquest no era cap sant perquè posava banyes a la dona i fa uns anys havia estafat un soci, provocaria la rialla més generalitzada i, probablement (només probablement, perquè se n'han vistes de molt grosses), la reprovació del Consell General dePoder Judicia. Bé, el nostre petit món és ple d'incapaços de jutjar sense intentar aquest tripijoc d'afegir malifetes a l'agreujat. Gairebé ePP en ple, a més de falangistes i demés companys ideològics, semblen entestats en no voler jutjar efranquisme pel que va ser sinó pel que abans varen ser els derrotats. No és necessari cap esforç per recordar alguns dels excesos republicans: ens ho digueren milions de vegades des de les trones parroquials i a les històries novel·lades llegides a les escoles. Ja sabem que entre els fidels a la República hi hagué crims i provocacions inútils, però avui no se celebra esetantè aniversari del cop d'estat que els desencadenaren i un país sencer va penar -segons interessades interpretacions de la història que fa la dreta espanyola- per les malifetes d'aquests delinqüents. Perquè, aquest és el punt important, va ser la població sencera la que patí la repressió i el brutal control d'un règim de dictadura basat en l'extermini del contrari i la generalització de la por.

La dreta espanyola ha fet una cuirassa tan gruixada que l'incapacita per dir, fort i clar, que el franquisme va ser un règim il·legítim -allunyat i contrari a les urnes depositàries de la sobirania popular-, que reprimí la dissidència ideològica, perseguí als vençuts i imposà pel terror una religió, uns dirigents, una llengua i una exclusiva manera d'entendre el món. Tant els costa, als dirigents d'un partit que se suposa allunyat de pràctiques repressives, condemnar el franquisme? Per què s'encaparroten en cercar justificacions al que no les té ni les troba en cap legislació internacional? Quin complex d'Èdip els mou, quan la majoria d'ells podrien passejar orgullosos la mateixa manca de complicitat amb el règim de Franco que passejam la resta dels que ni ens identificam amb aquells criminals ni participàrem del seu règim ni les nostres herències econòmiques (si les tenim) es deuen a vergonyoses complicitats amb el poder nacionalcatolicista? Per què cerquen amb insistència «coses bones» en el quaranta foscos anys, com si no sabéssim que no existeix ni el bé ni el mal absoluts. Per què cerquen responsables en l'esquerra que justifiquin el franquisme com un alliberament, si no hi ha més poble alliberat que el sobirà? Hauran de venir especialistes amb malalties mentals per a explicar-ho. Avui, a molts que no entenem per què no som tots, ens surt de l'ànima un «mai més» que ens agradaria compartir i no volen.

Ferran Aguiló.

Diari de Balears
18/07/06