Als 70 anys d'aquell cop d'estat

A la vista dels esdeveniments que es succeïen a Espanya, el 23 de juliol de 1936 el dirigent de la IV InternacionaL. Trotski escrivia unes notes molt crítiques respecte a la política seguida pels Fronts Populars europeus (França, Bèlgica i Espanya). Segons ell, «com més conciliïn els dirigents del Front Popular les contradiccions de classe, més explosiu i convulsiu serà el caràcter que revestirà el futur, més sacrificis costarà al proletariat, manco estarà aquest en condicions de defensar-se del feixisme» («España, 1936-39», Obras, 3; Akal, 1978). Era la visió dels qui defensaven la revolució i no les vies reformistes integrades en la II República espanyola. Incapaç de resoldre l'enderrocament de la burgesia -l'única gran tasca revolucionària, segons Trotski- el Front Popular feia, tanmateix, impossible l'existència del règim burgès i provocava «per açò» el cop d'Estat feixista. Més enllà del reduccionisme que suposa una explicació tan simple, no hi ha dubte que el cop d'Estat dels generals africanistes el 18 de juliol de 1936 tenia uns continguts marcadament dretans i feixistes. Dretans, en la mesura que sortiren a defensar una determinada concepció de l'ordre social (que sempre ha de primar, segons ells, damunt la justícia i al qual s'han de sacrificar si cal les llibertats democràtiques; que entén amb caràcter absolut la família tradicional i la propietat privada; que malda per controlar la informació sota el pretext d'evitar alarmes socials, etc.: tot, com es veu, molt actual). I feixistes, per la simbologia imperial, per la voluntat de domini, per la uniformització de masses i anorreament de la diversitat (llengües, cultures, etc.)... Al servei d'aquests dos pilars ideològics, la dictadura franquista, un cop acabada la guerra, i seguint els mateixos procediments dels règims totalitaris de tot arreu (nacionalsocialistes nazis, stalinistes o maoistes, pinochetistes..., tant se val), va assassinar prop de dues centes mil persones. Cent setanta-sis morts entre 1939 i 1945 en una illa, com Menorca, que llavors no arribava als 40.000 habitants, és un índex de repressió elevadíssim. Però no es tracta de sumar les víctimes d'una banda i altra en aquella tempesta de morts que va ser la Guerra espanyola. Vae victis!, la repressió dels cinc anys següents al final de la guerra, fou duríssima i practicada per Franco amb total impunitat internacional -mentre Europa es dessagnava en la Segona Guerra Mundial- fins que els aliats van imposar-se a Hitler, o sigui entre 1939 a 1945.

Un temps abominable. Així ho ha considerat el Parlament europeu, aquest 4 de juliol, en condemnar el règim sorgit d'aquell pronunciament militar. Condemna que no van votar els europdiputats del PP, alineats amb l'extrema dreta europea. Comentant aquesta actitud, Jordi Caldentey explicava a les pàgines d'opinió d'aquest mateix diari que el mateix partit que no ha condemnat el cop d'Estat de 1936 diu que els de Batasuna, com que no condemnen la violència d'ETA, vénen a estar d'acord i, per tant, són còmplices del terrorisme. D'aquí que, sense solució de continuïtat, passin a anomenar terroristes no només els de Batasuna, sinó els qui han parlat amb Batasuna, els votants de Batasuna... Doncs, si hom aplicàs la mateixa lògica extensiva al partit que escampa aquests dicteris respecte a H.B., resultaria que el repartidor d'anatemes terroristes seria, al seu torn, acusable de terrorista com a hereu del franquisme. Recordem que a Alemanya, l'apologia del genocidi nazi és un delicte, i fins i tot es considera delictiu el fet de negar-lo. A Espanya, però, és diferent; el franquisme continua amb símbols i monuments al carrer i en edificis oficials (a Maó, per exemple, n'hi ha dos), sota governs constitucionals d'un o altre signe.

El Tribunal Suprem acaba de desestimar el recurs elevat pel generaMena contra la decisió del govern de cessar-lo com a cap de l'Estat Major a ran d'unes declaracions polítiques, en què justificava l'alçament militar si la reforma dels Estatuts d'Autonomia (però es referia, òbviament, al de Catalunya) posava en perill la integritat d'Espanya. Els jutges li han recordat que, malgrat el que diu l'art. 8 de la Constitució sobre el paper de les forces armades en la defensa del statu quo, no correspon als militars prendre decisions, sinó que en democràcia les forces armades estan sotmeses a obediència deguda als poders de l'Estat (legislatius, executiu i judicial). Les apel·lacions del general Mena (en pla 2 de Mayo: «¡Españoles, la patria está en peligro...!»), es poden entendre com a una invitació al pronunciamiento, en la més pura tradició militar anticonstitucional espanyola.

Després d'anys en què la tendència majoritària dels historiadors i els analistes es basava en la crítica, conseqüència del silenci imposat, actualment han aparegut versions d'una anàlisi lligada a la mirada dels vencedors d'aquella guerra, que van provocar fa 70 anys. Tal com ens ho conten Ricardo de la Cierva, l'exGrapo Pío Moa i César Vida(o potser la FAES), la Guerra Civil no hauria començat l'any 36, sinó dos anys abans durant el Bienni Negre (connexió curiosa amb Trotski ) o, fins i tot, des del moment mateix en què es va proclamar la Segona República. El cas és que torna a haver-hi gent disposada a justificar el règim del generalíssim sense els complexos i les vergonyes que abans s'arrossegaven.

La memòria no és només convenient, sinó necessària. Cal revisar els episodis encara foscos després de tants d'anys i cal, igualment, reinterpretar-los amb les dosis necessàries d'honestedat política i històrica. Cal, finalment, restituir la memòria d'aquells que van ser represaliats o assassinats per defensar uns valors que en el present hauríem de considerar instal·lats en el sistema polític espanyol. Aquestes actituds poden «reobrir ferides», avisen alguns dels que van permetre que els perdedors les duguessin, les pròpies ferides, amagades i supurant durant quatre llargues dècades. Avui, en canvi, ja hauria de ser possible que la nostra societat passàs la prova de recuperar el distanciament crític i posar cada cosa al seu lloc. Per una qüestió d'estricta justícia. La part més lamentable de tot plegat és que alguns discursos excloents i autoritaris continuen tenint seguidors després de tant de temps i de tantes coses passades.

El fet que en el seu moment no es dugués a terme un procés de catarsi col·lectiva, no es distingís clarament entre víctimes i botxins, fa que avui costi encara parlar del franquisme, definint què en queda i establint en quina mesura se l'ha superat, què pertany al passat i què és fruit del present. A veure si anam tancant ja la Transició d'una vegada i cauen murs i mites. A veure si cremam definitivament les pors i deixam de postposar indefinidament el futur.

Joan F. López Casasnovas.

Diari de Balears

14/06/07