75 aniversari [ 1931 - 2006 ]

de la proclamació de la II República a Mallorca

6.4.06

Isabel Vidal i Fernando Rubio

Ahir, mentre Fernando Rubio apostava per la desmemòria de la gent d'esquerres com a via efectiva per aconseguir cicatritzar les ferides del trenta-sis, em trucava a casa una persona major, Isabel Vidal. En concret, està a punt de complir noranta-cinc anys, i en fa setanta que viu amb el dol de saber que l'assassinat del seu germà ha quedat impune. Joan Vidal va morir als vint-i-dos anys. Havia acabat els estudis de dret i tenia per endavant la perspectiva d'una vida guapa. El detingueren per la seva afiliació a Esquerra Republicana i l'empresonaren en el Castell de Bellver. He contat infinitat de vegades el motiu banal que el portà davant un escamot d'afusellament. El dotze d'octubre del trenta-sis plovia cameta d'aranya sobre Palma, cosa que no impedia que els presos estiguessin en el pati d'armes. La bandera monàrquica que onejava del pal era, en realitat, republicana. Amb la pluja va destenyir-se una de les bandes vermelles i va recuperar el color morat inicial. Els presos en feren befa. I l'oficial de guàrdia, en adonar-se'n, els va passar ordre de recloure's a les cel·les respectives. Tot feia suposar que l'incident no tindria més conseqüències. Tanmateix, a hora foscant, la totalitat dels presos foren obligats a formar en el pati, i l'oficial va exigir que aquells que havien fet burla de la bandera s'identifiquessin voluntàriament. Com és lògic, no n'hi va haver cap que fes una passa endavant. Aleshores en va assenyalar tres a volei, un dels quals va ser Joan Vidal. Els altres dos foren Andreu Nicolau i Josep Picornell, ambdós d'una trentena d'anys. Al cap de cinc dies, eren afusellats, després d'una paròdia de judici. Ahir em va trucar Isabel Vidal, ja ho he dit. Volia fer-me partícip del seu desassossec. Ha sabut que l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica pretén localitzar les tombes dels desapareguts, amb l'objectiu de lliurar les despulles als familiars o descendents. Isabel Vidal va entendre que s'anaven a buidar totes les fosses, fins i tot la fossa comuna del cementiri de Palma on reposa el seu germà, juntament amb alguns centenars de víctimes de la barbàrie feixista. «Jo no vull que ell es quedi sol», em va confessar. I a mi, en sentir-la, se'm va posar la pell de gallina. «Jo no vull que ell es quedi sol». Mare de Déu! Isabel es referia al germà jove, assassinat setanta anys enrere, amb un amor i una tendresa que colpien. De quina manera ha patit aquesta dona, vaig pensar, i de quina manera han patit milers i milers de persones en silenci, des de la humiliació del silenci imposat per la dictadura, del silenci groller i falsiós exigit des de les institucions democràtiques i, a vegades, des de la pròpia família. Ahir mateix, el Partit Popular va impedir que el Consell de Mallorca reti un homenatge a les víctimes del franquisme. L'encarregat de defensar la decisió conservadora va ésser Fernando Rubio, i ho va fer de manera deplorable. Però em quedo amb la defensa que en va fer de la pròpia dignitat. Davant les crítiques de l'esquerra, va afirmar: «no me insinúen que soy heredero de un sistema dictatorial porque me ofenden». Doncs sí, jove, per molt que s'ofengui ho és. Jo li ho dic. Una vegada, mil...? Les que vulgui. I si s'ofèn, enhorabona. És senyal que encara li queda un bri de consciència cívica.

Llorenç Capellà. Escriptor
Publicat a Diari de Balears
06/04/06

0 Comments:

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home