El ´Via Crucix´ de la Beata Cirer

GONÇAL LÓPEZ NADAL

La febril successió de fites transcorreguda als darrers dies -l´eclosió de la qual ha arribat al màxim en l´oferta d´ETA de canviar les armes pel diàleg- ha fet que una de les determinacions més significatives dels darrers anys hagi passat gairebé desapercebuda: el passat 17 de març la Comissió Permanent de l´Assemblea Parlamentària del Consell d´Europa aprovà per unanimitat la primera gran condemna internacional del règim franquista. Aquest organisme insta el govern espanyol a erigir monuments en memòria de les víctimes del franquisme, al temps que a fer una exposició permanent a la Vall dels Caiguts on es recordi que aquest sinistre cementiri -on resten les despulles d´en José Antonio Primo de Rivera i del mateix Dictador- fou construït per presos republicans. El Consell proposà fixar el 18 de juliol d´enguany com el dia del reconeixement internacional de la condemna del franquisme. En definitiva, els organismes internacionals han segellat amb fermesa el rebuig a un sistema polític que causà greus violacions als drets humans durant la seva vigència a l´Espanya del període més fosc de la seva història, el que discorre entre l´1 d´abril de 1939 fins el 20 de novembre de 1975.

El text aprovat s´avança a la llei que, sobre la memòria històrica, prepara el govern espanyol. El Consell d´Europa demana a l´executiu espanyol que creï una Comissió on s´investiguin els crims del franquisme, obri els arxius civils i militars als historiadors i que -a l´igual que els argentins han fet a l´ESMA- a la Vall dels Caiguts es faci una exposició permanent sobre la repressió, erigint-se un monument en homenatge a les seves víctimes. D´anar endavant, la Fundació Francisco Franco -que n´Aznar va fer finançar de les butxaques de moltes de les seves víctimes- esdevindrà mes il·legal que HB!

El franquisme fou la conseqüència lògica del moviment nacional, aquell sagnant cop d´estat que encetà una guerra civil i acabà amb la Segona República. El franquisme, tot un crim ara feliçment reconegut, -com el règim d´en Hitler- era el model a imposar d´haver triomfat l´assalt al Congrés dels Diputats de fa ja vint-i-cinc anys; un vertader cop d´estat que segons qui fou ministre franquista i ara ostenta la presidència d´honor del PP -Manuel Fraga Iribarne- fou realitzat sense cap mala fe i amb tota la bona voluntat del món. Aqueixes paraules, així com la persistent actitud dels dirigents del Partit Popular serveixen per associar fins a límits inqüestionables la clara vinculació dels ara demòcrates amb aquells feixistes, assassins, ara condemnats per les més dignes institucions europees. No és d´estranyar que una de les nostres figures més paradigmàtiques la Batlesa de Palma Catarina Cirer, incapaç de deturar les convocatòries dels amics del botellón, s´empari en el Via Crucis del Divendres Sant per a posar traves a la commemoració del setanta cinc aniversari de la proclamació de la Segona República. Està clar que ella està més a prop de qui la va tomar que del poble que, amb les úniques armes de la llei, la va proclamar. Per això, d´entrada, potser celebrant l´efemèride, sempre trista, del Primer d´abril (qui no sap allò de "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos. La guerra ha terminado") ha decidit avançar la diada que els rojos volen organitzar per commemorar el 75 catorze d´abril ("Quien me ha robado el mes de abril", canta Sabina). Està vist que més que la primera autoritat de Ciutat, sor Cirer sembla l´escolaneta d´en Rouco Varela el mateix cardenal que, emprenyat per l´alt al foc d´ETA, considera que la mediació no és pas un afer de l´església ans dels polítics. De bell nou, les dues Espanyes, la guerra civil, tan denostada al llarg de la transició a la democràcia com reivindicada, subreptíciament pel seguici aznaril: Zaplana, Acebes, Aguirre, Astarloa, Mayor Oreja, Trillo, Pujalte, Los Santos, Pedro J...

El dissabte 1 d´abril, a les Voltes (Ciutat) va tenir lloc la primera gran concentració de mallorquins que, a la fi, ens consideram políticament majors d´edat. Va ser tota una reivindicació de la república, no ja com a únic règim vertaderament legítim del passat ans també com a eina per a reforçar aquesta democràcia que tant ens ha costat aconseguir. Després de més de vint-i-cinc anys de recuperar-la mitjançant la constitució vigent, ens hem adonat de que, si bé la institució monàrquica ha jugat un paper força positiu en la transició del franquisme a la democràcia, aquesta forma de govern precisa, més tard o més prest, d´una nova reafirmació popular atesos els importants canvis socials, econòmics, polítics i culturals operats en la societat espanyola. Tots sabem de les peripècies que obligaren alguns dels pares de la constitució a acceptar figures no especialment democràtiques per tal de facilitar el camí cap a la reconciliació de tots els espanyols, la configuració d´un nou i més real estat territorial, l´adaptació de nous models que ens integressin el marc europeu et sic de ceteris. Es ben cert que a mitjans dels setanta, la possibilitat d´una regressió, si bé no desitjada per la majoria d´espanyols, era efectivament una possibilitat real, tal com es va confirmar al febrer del 81 ("cuando florecen los almendros" -com sentenciava, amb clau de consigna, el resistent Alcazar.). Ara , malgrat la conducta perversa de bona part de la dreta espanyola (que ha canviat l´esmentat rotatiu l´Alcázar per la Cope), difícilment es podrà anar cap enrera. La República no funcionà en cap dels dos moments històrics en que es va proclamar: els anys setanta del segle XIX, els trenta del XX. Senzillament, la societat espanyol no estava preparada per assumir-la. L´endarreriment econòmic, social i cultural era absolutament palès. La nostra modernització ha estat qüestió dels darrers vint anys, especialment des del moment en que ens integràrem a la comunitat europea. Ara, de fet, les nostres diferències amb el món del nostre entorn són si fa no fa ridícules en comparació amb les que demostràvem al llarg dels fatídics anys trenta. En definitiva, la societat espanyola està més que preparada per a arriscar-se a ser governada amb criteris més racionals que no siguin el de la consideració de la necessitat de comptar amb una institució de pressuposat origen diví. Es cert que ens jugam que qualque dia, la nostra principal representació institucional pugui ser un personatge de la catadura moral d´en Jose Mari Aznar. Tot és possible, fins i tot que la tercera república pogués encetar-se amb la pròpia figura del rei Joan Carles I (o de la reina Sofía) com a nou cap d´estat. Sigui qui sigui, la responsabilitat sobre qui ha d´ostentar la màxima institució de l´Estat espanyol reposaria únicament en el poble, un poble que ja, en repetides ocasions ha demostrat la seva capacitat de decidir qui han de ser els seus dirigents així com, també, de treure´ls als moments que no estan a l´alçada de les circumstàncies.

Publica a Diario de Mallorca

05/04/06