Calidoscopi republicà

A vegades sobre la història dels pobles es diuen i s´escriuen frases solemnes, com, a tall d´exemple, aquella que fa que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la, que, a part de ser això, frases brillants més o menys encertades, alhora perfilen escaires d´un poble concret. Consti que la història d´un poble és un assumpte força seriós, sobre el qual no hi són de rebut ni les frivolitzacions ni els exabruptes; com que aquí tot ens ho prenem a rialles (no sé per què, però els nostres governants sempre riuen), no estranya sentir, dia sí i altre també, tota casta d´animalades al respecte. Ja s´encarreguen, d´altra banda, les institucions oficials, altre temps s´hagués dit els aparells ideològics de l´estat, de divulgar tan sols la història bona, gloriosa i enaltidora de les bondats i triomfs de tot allò propi; mentre l´altra, la tèrbola, és deixada a l´oblit, o com a matèria d´estudi de qualque erudit no xuclat pel sistema. Tanmateix, cada poble té la que té, d´història; qualsevol dia, pel motiu que sigui, s´obri la porta de la casa de les nines, i la diguem-ne veritat aflora; aquests dies veim com un fenomen atmosfèric certament tràgic mostra moltes de les vergonyes socials ocultes del dit país més ric del món. Entre nosaltres, pesa com una llosa el tram històric de la República i de la Guerra Civil; potser des dels àmbits acadèmics i dels estudis historiogràfics en general (dins dels quals, com és de sentit comú, no hi tenen cabuda les grotesques exaltacions del feixisme local a càrrec d´un Pío Moa, a qui potser vegem adesiara per IB3, atès que hi té programa un seu fidel seguidor), amb matisos i punts de vista diferents quant a interpretacions i valoracions del que va passar, el debat està més o menys encarrilat. No passa el mateix, en canvi, dins el clos de la societat civil; perquè cada cop que el fantasma reapareix, els fonaments comencen a tremolar. És des d´aquesta talaia que s´ha de valorar la tasca d´anys, entusiasta, passional, de Damià Quetglas per fer-nos quotidià (a part, és clar, de rescatar la memòria dels vençuts) els ets i uts d´un període clau de la història mallorquina contemporània. Els darrers temps, des de la revista Sa Plaça (membre d´aquesta esforçada confraria, que es mereixeria un monument a la tenacitat, que és la "premsa forana" cada cop, per cert, més maltractada pels poders autonòmics), Damià Quetglas ha resseguit les petjades, poble a poble, inquirint els protagonistes i els testimonis del drama, de les conteses hagudes i per haver dels anys de la República i de la Guerra Civil. Ara, cosa que és una enorme satisfacció pels qui som uns desordenats compulsius, els fascicles de la sèrie (aquells que es perden per dins les carpetes i després, quan els necessites, és impossible trobar-los) agafen forma de llibre; n´acaba de sortir el primer, dels tres (o quatre, si hi ha prou material) dels que formaren l´obra. Una magnífica lectura per a la rentrée. A ciutat, la gent hi és diferent; als pobles, però, a pesar del creixement descontrolat i embogit que estan patint, tot és més personal, cada feta té noms i llinatges; pels pobles de Mallorca suren, encara ara, restes d´uns odis covats, de dates i dades maleïdes, d´atrocitats que fan feredat, de noms que es diuen a mitja veu. Aquest silenci (auto)imposat forma part ja de la nostra història, agradi o no. Contra els que pensen molts, convé, de tant en tant, remenar el brou del passat; s´expliquen molts de fenòmens del present. És possible una de les causes que no hi hagi a Mallorca una esquerra sòlida es degui al simple fet que el 36 la varen escabetxar tota. Tres mil i busques, diuen. Llegiu en Damià Quetglas.

Jeroni Salom

Diario de Mallorca, 7/09/2005