75 aniversari [ 1931 - 2006 ]

de la proclamació de la II República a Mallorca

19.7.05

Reflexions sobre un ahir, encara present

Tal dia com avui -seixanta-nou anys enrere-, escamots de soldats, falangistes, paisans de dretes i gent d'església ocuparen els centres neuràlgics de Palma, amb l'alarma consegüent de la població. Tot aquell desplegament d'homes armats suposava el començament d'una guerra -de la Guerra Civil per excel·lència-, però aleshores ningú no ho sabia. Els escamots es limitaren a controlar el carrer. Detingueren les autoritats i posaren l'ai al cor de la gent pacífica que, aprofitant que era diumenge, se n'anava a pescar o a fer petar la conversa al Born, al Club Nàutic o als voltants del Coliseu Balear, ja que a la tarda hi havia toros. Les conseqüències que posteriorment es derivarien del cop d'Estat (avortat a bona part de la Península) serien esborronadores. Podem comptabilitzar, únicament a Mallorca, un miler de persones assassinades i alguns milers més d'empresonades; un nombre incalculable de famílies destruïdes i abocades a la fam; i un poble sencer privat dels seus drets democràtics i obligat a sumar-se activament a un histerisme patriòtic i religiós tan fanàtic com banal. Per afegitó, la victòria militar dels revoltats arreu de l'Estat, després d'una guerra de tres anys, va donar lloc a una dictadura que a l'empara de la repressió de les llibertats i de la potenciació de l'estupidesa va durar quatre dècades. Al llarg d'aquest temps inacabable, els que n'eren guanyadors, de la guerra, i sovint els seus descendents, es repartiren prebendes, canongies i càrrecs, que anaven des d'un estanc fins a un ministeri. Espanya era seva. Podien repartir-se-la i escriure'n la història a la seva manera. I ho feren. Sortosament, la recuperació de la dinàmica democràtica va possibilitar o afavorir la rehabilitació dels personatges més populars del republicanisme. Aleshores sortiren a la llum pública els noms de batlles, sindicalistes i mestres d'escola, que havien tingut una actitud significativa durant la República. Cal dir que el mèrit de la seva rehabilitació ha d'atribuir-se a la iniciativa privada, no a la de l'Administració. Els administradors d'esquerres saben que la revisió històrica únicament els portarà problemes. I els de dretes, procuren conjuminar dictadura i democràcia per tal de fer camí sense necessitat de trastocar gaire els valors del passat. Això passa als ajuntaments de Santanyí -on encara no han estat substituïts dels carrers les plaques del franquisme-, o de Manacor i Palma, que mantenen alguns símbols feixistes força significatius. Resumint: per un o un altre motiu, no s'ha reivindicat degudament la memòria de les persones que foren assassinades per clergues, militars, bàmbols figa i senyors de casa bona -insisteixo, assassinades-, i tenim pendent un acte d'homenatge institucional que per motius personals hauria de promoure el president Matas, però que evidentment no promourà. La Guerra Civil és, actualment, una tragèdia viva. Se n'han estudiat molts d'aspectes, cosa que ens permet, de mica en mica, a mesura que els assimilem, distanciar-nos-en emocionalment. Però la Guerra Civil únicament serà passat quan la veritat (tota la veritat) aflori. Ho dic, perquè els noms dels responsables de la repressió i dels que col·laboraren amb ells de manera dissimulada ens arriben en comptagotes. Els Zayas, els Jaume, els Bonacorsi, els Torres Bestard...? N'hi ha més, molts més. Anys enrere, em declarava partidari d'obviar els noms d'aquells que disposaren de la vida i de la mort dels altres i, conseqüentment, en dictaminaren la mort. Ara no. No es tracta d'afavorir revenges impossibles, sinó de conèixer la veritat amb tots els ets i uts. L'historiador David Ginard em diu que ha localitzat l'ordre d'excarcerar de la presó de Can Salas a Aurora Picornell, Catalina Flaquer, Antònia i Maria Pascual i Belarmina González. Les cinc foren assassinades al cementiri de Porreres, i l'ordre va signada pel comandant d'Infanteria i aleshores governador civil, Mateu Torres Bestard. Doncs, mireu, m'ha agradat saber-ho, encara que únicament sigui per a posar-li rostre i nom a la mort. Fa la impressió que tan sols escodrinyant detingudament les fesomies de tots els que formaren part de l'aparell repressiu, podrem alliberar-nos de la hipocresia social que va caracteritzar la dictadura i que encara enverina alguns passatges de la democràcia. Ara mateix record el president d'una companyia de serveis municipalitzats, que l'únic mèrit que podia adduir per ocupar la presidència era el d'haver format part dels «Dragones de la Muerte». I actualment sabem que l'únic mèrit dels Dragons va consistir a violar, torturar i assassinar les infermeres republicanes de la Creu Roja que tingueren la desgràcia de caure en les seves mans. Aquest brètol, no cal dir-ho, va fer planta a Palma. Va ésser considerat un home de seny i una autoritat representativa del «establishment». Calen, per tant, estudis minuciosos que ens permetin saber quina era la xarxa criminal que va aplanar el camí del franquisme. I altres coses que ens cal saber. Jo, en concret, tinc una gran curiositat per saber quina va ésser l'actitud íntima dels intel·lectuals davant l'aixecament militar. Potser perquè a través del seu comportament podem comprendre moltes coses que passen en el món literari actual i que ens són inexplicables. Per exemple: aquest afany pactista d'una part de la intel·lectualitat amb la dreta. Per exemple (i és el segon): les relacions entre clergues de dretes i gent d'esquerres entorn d'un projecte de recuperació del país. ¿Quin tant per cent de culpa mai no reconeguda, de vassallatge històric, hi ha rere aquestes actituds xocants o aparentment contradictòries? No m'interessen els casos de Villalonga o d'Estelrich, que han estat estudiats degudament. M'interessen més les motivacions que animaven Maria Antònia Salvà o Llorenç Riber a solidaritzar-se amb els revoltats; la fe feixista que omplia el pit de Martí Mayol o Lluís Segura Miró; l'actitud pacifista que animava Joan Mascaró o la participativa de Josep Tous i Maroto; la fredor enfront dels revoltats (tanmateix digna) de Miquel Forteza... Què hi ha rere aquesta gent que va viure i conviure amb la dictadura? Voldria saber-ho. A posta no deixaré de fer preguntes, com els infants.

Llorenç Capellà, escriptor
Diari de Balears
19/07/2005

0 Comments:

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home