Els parents de Jaume Garcias

Rafael Gallego es feia ressò, diumenge passat, de l'interès del grup socialista en el Consell de Mallorca per establir contacte amb algun parent de Jaume Garcias (Palma, 1894-1940), president de la Diputació l'any 1936. Pretén, el PSOE, que el Consell de Mallorca el nomeni fill predilecte, cosa del tot justa. Si hem de posar qualque emperò a aquesta demanda, és que ha arribat massa tard. Garcias era socialista, de la fornada d'Ignasi Ferretjans, Jaume Rebassa i Rafel Rigo, tots ells forjats a les files de la Federació de Societats Obreres de Palma, antecedent de la UGT. Va ésser un home de combat, Garcias. Un líder dur, radical. Difícilment trobaria el seu lloc en el socialisme d'ara mateix, molt diluït des del punt de vista ideològic. Però també hem d'admetre que les reivindicacions de la classe treballadora del seu temps han estat assolides amb escreix, de manera que ell també hauria moderat els seus plantejaments. En qualsevol cas, des de la perspectiva actual, Garcias és un home incòmode si no se'l situa en el context històric adequat. Potser per aquest motiu, ha estat un dels polítics oblidats pel socialisme que va sortir del congrés de Surennes. És clar que el PSOE que es va configurar a Mallorca a partir de la transició no demostrava gaire interès a recuperar la memòria de les seves agrupacions. Vull dir que en tenia prou amb els pòsters de Pablo Iglesias i dels quatre noms més rellevants del socialisme espanyol. Tanmateix, Garcias ha estat un dels protagonistes principals de la política mallorquina d'esquerres dels anys vint i trenta del segle passat. Amb una actuació especialment destacada els dies del Cop d'Estat que, a les Illes Balears, va orquestrar Goded. La nit del disset al divuit de juliol del trenta-sis, Garcias la va passar en vetlla, voltant en cotxe pels carrers de Palma, visitant la Casa del Poble i les societats obreres, i demanant calma a tothom. Confiava en el Governador Civil, i no volia causar cap avalot que servís de pretext a l'exèrcit per a sortir al carrer. Tanmateix, la nit següent, amb les tropes d'frica revoltades, va ésser un dels que va exigir a Espina que lliurés armes als obrers. Fet i fet era al despatx del governador quan aquest va ésser detingut, la matinada de dia dinou, per un oficial dels Jinetes de Alcalà. Garcias va poder escapar-se, i va cercar aixopluc a la casa de Gabriel Mas i Margalida Ripoll, en el carrer d'Antoni Frontera. Aquest matrimoni va tenir cura d'ell fins que el detingueren, un dels darrers dies de l'any trenta-vuit. Cinc mesos més tard va comparèixer davant un consell de guerra, que el va condemnar a mort. Se l'acusava d'haver ordit el Pla Lenin -juntament amb Darder, Mateu i d'altres-, que tenia com objectiu la implantació del comunisme a Mallorca i l'assassinat selectiu d'un fotimer de clergues i gent de dretes. En conseqüència, un escamot de soldats el va afusellar, dia quatre d'agost del trenta-nou. Va ésser un disbarat, no cal ni dir-ho. La tragèdia de Garcias, però, no ens ha de fer oblidar la de la gent que el va protegir. Gabriel Mas i Margalida Ripoll -ell, obrer de La Ultima Hora i ella, repartidora d'aquest diari-, també foren condemnats a mort, i si veren la pena màxima commutada per la de trenta anys de presidi, va ésser gràcies a les gestions de Josep Tous Ferrer a Capitania. El matrimoni Mas-Ripoll tenia cinc fills entre disset i sis anys, que restaren en la misèria més absoluta. El més petit de tots, va assistir a la detenció de la mare. «Vinieron unos hombres. Eran falangistas, porque vestían la camisa azul. Le preguntaban una y otra vez donde escondía a Garcias. Como se negara a confesarlo, le propinaron tal bofetón que cayó al suelo». Això, i moltes més coses sobre Jaume Garcias les conta Margalida Capellà a una de les entrevistes de la seria «Memòria del 36», que publica cada diumenge a Última Hora. L'entrevistat, en aquest cas concret, és Gabriel Mas Ripoll, el menut que va contemplar com apallissaven la seva mare i que va sobreviure venent «La Última Hora» pels carrers. Jaume Garcias no tenia fills i la relació amb la seva esposa era pràcticament inexistent. Ho dic en resposta al prec de Gallego. No hi ha família que porti la seva sang, però hi ha gent que el va estimar de debò. Dels cinc germans Mas Ripoll, en viuen dos. I, sens dubte, els correspon a ells assistir, en lloc de privilegi, a l'homenatge que li retrà el Consell.

Llorenç Capellà

Diari de Balears

17/07/2005