Obstinació de la història

En la revisió del passat històric, la dreta espanyola treballa bàsicament en dos fronts. D'una banda, «crea» passat, rescriu a la moderna la història oficial del franquisme; i, de l'altra, inverteix forces i recursos en la tasca d'obstaculitzar la investigació i la reparació de les memòries sotjades. A Le monde, José Carlos Martín de la Hoz (Opus) declara que el govern socialista «ha reobert les ferides i ha tornat l'esperit de les persecucions». D'altra banda, la negativa de Mayor Oreja a condemnar en nom del seu partit el franquisme, en el Parlament europeu, respon a aquesta mateixa estratègia d'arxivar en l'oblit uns fets que ja hauríem d'haver assumit. I, tanmateix, per més que es pretengui reimplantar una versió parcial de la història i alhora cegar les fonts del coneixement, hi ha una força tel·lúrica en els pobles que empeny en la direcció de la veritat. El camí que aconsegueix obrir no és rectilini ni està exempt d'obstacles que ajornen la consecució dels objectius. Sovint sembla que s'ha estroncat el camí i que algun eco de la veritat cercada s'ha fet inaccessible per sempre més, sepultada en algun lloc d'un laberint intransitable. Però sempre hi ha una balenguera tenaç que fila, sovint en una obscuritat silenciosa, i que lentament troba dreceres i excava túnels per accedir a les fonts. No s'enterra el coneixement de la història definitivament. Ni impunement. Res no pesa tant en les nostres vides com la història. Quan sembla que tothom ha pactat l'oblit, sempre hi ha algú que no ha signat el pacte i que vol ni que sigui enterrar els ossos de son pare en terra digna. Aquests dies s'ha tornat a suscitar (arran de la visita a Alger del primer secretari dels socialistes francesos, François Hollande) una qüestió molt polèmica -més a Algèria que no a França, certament-: el tractat d'amistat francoalgerià, que continua sense firmar perquè els francesos, en un cert moment, havien pretès que s'hi fes menció del «paper positiu» de la colonització francesa a ultramar, oficialitzant així la bondat de la barbàrie. Turquia encara no ha reconegut el genocidi armeni. La resistència al reconeixement dels fets topa amb la feina pacient, apagada i incessant de la veritat per obrir-se pas a la llum. És l'obstinació de la història. Les versions oficials tenen un inconvenient de cara a la seva perdurabilitat: la fal·làcia, un dels seus components imprescindibles, és un material que sembla etern, però unes gotes de llibertat basten per anar-lo rovellant per dins. Els morts no emmudeixen mai. Tots els morts malden per fer-se presents, i no cessen en aquesta tasca fins que el present els ha reconegut i els ha escoltat. La pau comença l'endemà.

Guillem Frontera. Escriptor

Diari de Balears

12/07/06