75 aniversari [ 1931 - 2006 ]

de la proclamació de la II República a Mallorca

20.7.06

El militant


És clar que no ho podem tenir tot, que triar és renunciar, que allò millor és enemic d'allò bo, etc... Aquestes són divagacions que servidor imagín sovint planejant per damunt del cervell de molts de militants de partits polítics, arran d'uns o altres afers contra els quals no es poden manifestar per pura disciplina de partit. Ahir mateix, mirava les fotografies dels bancs dels «populars» en el Consell de Mallorca: s'havien negat a condemnar el cop d'estat del general Francisco Franco Bahamonde i havien adduït l'obvietat improcedent que tant hi va haver morts en un bàndol com a l'altre. Només faltaria. Les files de Hitler també patiren baixes i en els moviments de resistència hi va haver episodis poc exemplars. Però qui va envair Polònia fou Hitler, ell fou qui posà en marxa una campanya militar i política d'efectes devastadors. No se'l pot condemnar si no es condemnen alhora els crims perpetrats per la resistència? Aquest seria un argument acceptable tan sols per un neo-nazi. I, mirant aquesta fotografia, tots hi haureu vist rostres de militants del PP que haurien pogut donar suport a la condemna aprovada pels representants de tots els altres partits..., però que no ho feren perquè les consignes així els ho imposaven. És clar que quan es tracta d'una beneitura, arriba que ja ni en feim cas, però quan vincles l'esquena per una qüestió tan clara i que simbolitza la dignitat personal i la del país, no és fàcil sostreure's a les reflexions més obscures. Allò que més neguiteja és comprovar, mitjançant el seguiment d'històries personals, com un militant pot arribar a abdicar de la seva condició humana renunciant a la capacitat de pensar per ell mateix, delegant en el partit i les seves consignes o argumentaris. Recentment, un tema tan sensible per a la gent civilitzada d'aquest país com és el respecte per les normes mediambientals, mereixia una resposta més enèrgica, més sonora o pública, per part de molts de militants socialistes illencs. La immensa majoria s'ha refugiat en la dispersió estival per justificar un silenci còmplice. La tebior en les condemnes de l'actuació del govern central recorden aquella amonestació evangèlica segons la qual Déu, als tebis, els vomita. En aquestes situacions de conflicte de consciència, com, quan i on es posa a cobro la dignitat personal del militant? És clar que en tots els ordres de la vida es deixen per les bardisses grapades i embostes de dignitat personal. No ens facem els sants de guix. Però hi ha dies, com avui, en què hom veu una persona en una foto, saps que és demòcrata fins a la medul·la i contemples el seu rostre inexpressiu mentre vota contra les seves conviccions més fermes..., i, és clar, t'agradaria que no fos així
19/07/06

0 Comments:

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home