Sense justícia no hi ha democràcia

Al nostre país, tenim encara un deute pendent amb la història, amb la dignitat i la memòria de les persones que patiren les cruels conseqüències de la dictadura. Encara existeix un interès a girar la mirada a l'altre costat davant d'aquells terribles esdeveniments provocats arran del cop d'Estat franquista. Han tractat els republicans com «els perdedors» i vençuts, i no com a víctimes subjugades per la força militar sota un règim totalitari. És el moment de tancar la ferida?, o -en paraules del seu llegat ideològic- «de no remover el pasado?». La veritat històrica no es pot amagar darrere la por (o la vergonya?) i com si tractàssim encara un tema tabú. La ferida, per a les víctimes, encara roman oberta. Tan oberta per a nosaltres repetesc, les víctimes, que encara podem tocar amb les mans els noms dels carrers i les places de feixistes gloriosos, de monuments de la vergonya a los Caídos i al Caudillo, de restes de cossos assassinats i enterrats a fosses comunes, de milers d'exiliats i desapareguts, de milers de torturats, d'executats a les presons i a les comissaries franquistes, d'arxius històrics robats i deportats com a botí de victòria, la ràbia constant en topar el veïnat o la veïnada del barri que va delatar o assassinar el padrí, el pare, el germà, el fill perquè va defensar la legalitat institucional i democràtica d'aleshores... Quan la sacrosantíssima batllessa de Palma prohibeix actes per commemorar la Segona República per mera incompatibilitat ideològica i religiosa o te neguen la consulta a l'Arxiu de la Història de Mallorca si el franquista en qüestió relacionat amb la investigació encara és viu, parlam de proves irrefutables del secretisme i l'actitud constant de voler amagar els crims de la dictadura. El nou Estat espanyol i els seus governants, no han engegat el procés que duria a terme qualsevol Estat normal del món quan supera una dictadura, per simple higiene democràtica. S'ha girat la pàgina de la història que no interessava, que molestava (i que avergonyeix) i ens remeten com a excusa a mirar cap endavant. No importa si un dels ministres de Franco ha estat president de Galícia durant una pila d'anys i ara fa de senador amb absoluta impunitat; no importa que destacats membres del govern dictatorial ocupin càrrecs rellevants a empreses públiques; no importa que els militars que ocupaven càrrecs de confiança amb el Generalísimo ocupin càrrecs de major importància amb el seu successor i facin lectures polítiques de la Constitució espanyola; no importa que al partit i sindicat únic de la dictadura, i a d'altres derivats d'extrema dreta que s'han anat fundant posteriorment, no se'ls apliqui la Llei de Partits; no importa que el dofí, col·laborador i successor del dictador sigui l'actual Cap d'Estat emparat sota la Constitució espanyola; no importa si els assassins i torturadors franquistes es passegen pel carrer demostrant amb orgull el seu passat davant d'entrevistes als mitjans de comunicació... Tot això sembla que no els importa. A països com Alemanya, Xile, l'Argentina, Romania, Sud-àfrica, l'ex-Iugoslàvia, etc., les dèries de governs dictatorials varen deixar empremtes ferotges i esfereïdores, rius de sang i vergonya, fosses comunes, neteges ètniques i polítiques, persecució ideològica, camps de concentració, tortures i presos polítics... Per assolir plenament la democràcia, la primera passa va ser assenyalar, perseguir i jutjar els criminals que cometeren les atrocitats, els còmplices que participaren en la barbàrie i portar-los davant dels Tribunals. Per què no hem fet el mateix a casa nostra?... Sense justícia no hi ha democràcia.

Joan Miquel Chacón. (Rebuda per e-mail).

Publicat a Cartes al Director

Diari de Balears

16/o4/06