L'esperit del 14 d'abril

El PSOE pretén que la declaració de l'any 2006 com a any de la memòria, no sols suposi un homenatge a la República, sinó també a la constitució de 1978. De manera que ja tenim la seu plena d'ous. Els socialistes miren de trobar-nos un buit adient on aparcar el cotxe. El cotxe és la República. I nosaltres, els republicans, conduïm a massa velocitat, amb imprudència. M'explico. La commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la República, ha tingut un ressò inusual. La opinió pública és com una bola de neu que tan aviat com algú la fa rodolar, rodola i rodola, i tot rodolant va creixent. Ara mateix desconeixem els motius concrets que fan créixer el nombre de partidaris de la República. Fins i tot desconec si aquest increment del republicanisme serà fruit d'una moda o pot quallar, qualque dia, en una alternativa seriosa al sistema monàrquic. Allò que és indiscutible és que l'any passat celebraven el 14 d'abril quatre rates i el sereno, i enguany, la celebració, suscita interès en tot el teixit social. I commou els joves, sobretot. Això ha causat neguit entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts siguin al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per a tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma-, i a capgirar, subtilment, el significat de les coses. Em referiré únicament al segon aspecte. La diputada socialista Aina Rado insisteix a recomanar-nos que hem de separar República de Guerra Civil, la qual cosa és impossible. La Guerra Civil és una conseqüència directa de la República, i l'èpica que se'n deriva, d'aquella, té a veure amb les utopies que havia posat en circulació el republicanisme. En poso un exemple. La constitució republicana afirma, a l'article primer, que «España es una República democrática de trabajadores de todas clases, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia». Ja sabem que tal afirmació no és altra cosa més que un brindis al sol, però benvinguts siguin els polítics d'esquerres que alimenten utopies. Que tal afirmació tergiversava la realitat d'un Estat en el qual un terç de la població era formada per clergues i rendistes? Possiblement sí. Tanmateix, la paraula escrita en un document constitucional és una declaració de principis d'un valor simbòlic inqüestionable, cosa que saben els socialistes, d'altra manera no haurien tingut tant i tant d'interès de llevar el terme nació del nou estatut català. Bé, tornem al plantejament de Rado. La República, segons la diputada socialista, no va poder desenvolupar unes mesures de caire progressista -vot de la dona, ensenyament públic i laic, reforma militar i agrícola, llei de divorci i dret a l'avortament- que han estat recuperades a partir del marc constitucional de 1978. Entesa així, la República s'hauria d'estudiar com un canvi temporal del sistema polític habitual, el monàrquic. Seguint el plantejament d'Aina Rado arribem a la conclusió que la constitució de 1978, legitima la República de 1931. Cas d'acceptar aquest supòsit, hem de pensar que el somni s'ha fet realitat i que no cal alimentar més aspiracions republicanes? Això ens ve a dir, amb força subtilesa, Aina Rado. Tot ens fa pensar, per tant, que els socialistes ens cerquen un buit a un costat del camí, en el qual puguem aparcar el cotxe. El cotxe és la República, ja ho he dit. Insisteixo: la conclusió d'aquest plantejament és que la República no és una aspiració, perquè la modernització de l'Estat ja és un fet. Sols ens queda establir analogies per a cloure el llarg periple de la llibertat: Zapatero és Azaña i, la monarquia, una república coronada.

Llorenç Capellà. Escriptor.

Publicat al Diari de Balears

16/04/06