Rememorant la Segona República

La setmana vinent es commemora el 75 aniversari de la pacífica proclamació de la Segona República Espanyola, acollida pels ciutadans amb un entusiasme avui difícilment comprensible, quan l'atonia i la indiferència respecte dels afers públics són dos dels mals més greus que afecten la nostra vida política, perquè d'aquí neixen la indiferència i el passotisme que fan possible l'altíssim nivell de corrupció que tots intuïm que hi ha en el nostre país. Però també resulta molt simptomàtic el nerviosisme que aquesta data produeix en els hereus espirituals de la guerra civil que la va destruir per donar pas a l'abominable dictadura franquista. Un nerviosisme que es manifesta en el seu rebuig a recordar i honorar les víctimes de la dictadura, sens dubte per por que el record es convertesqui en exigència de responsabilitats. El subconscient els traeix, perquè està més que comprovat que els familiars dels represaliats, assassinats i perseguits pels franquistes no volen venjança, sinó justícia. Fins i tot crec que ni tan sols això: Volen, sobretot, l'esplai de l'ànima que resideix en el sol fet que es reconegui que els qui varen destruir la República a sang i foc ho varen fer a través d'una guerra fratricida a la qual hi va haver vencedors i vençuts, i que si hi ha d'haver autèntica reconciliació en aquest país ha d'esser en base al reconeixement, i la reparació quan sigui possible, de les injustícies que es varen cometre contra ciutadans honests, moltes vegades humils, que no varen fer més que defensar la legalitat constitucional davant uns criminals, feixistes embogits i militars errats de comptes. Sembla que fins i tot els hereus ideològics d'aquesta gent haurien d'esser capaços d'entendre que, si durant més de quaranta anys s'ha estat mentint i tergiversant la realitat, negant els crims contra la humanitat que es varen cometre en el bàndol «nacional» i silenciant el dolor de les víctimes i les seves famílies, i honorant en canvi els seus botxins, ara, quan han passat trenta anys des de la restauració de les llibertats que aquells fanàtics varen destruir bàrbarament, hauria d'esser possible la «reconciliació per damunt de les tombes», com deia el lema de les organitzacions juvenils alemanyes que després de la Segona Guerra Mundial anaven a França a fer el manteniment dels cementeris de soldats alemanys. Però no. Segueixen entossudits a comportar-se com a vencedors. Diuen que «no s'han d'obrir velles ferides», perquè no volen reconèixer que ells han impedit que s'hagin pogut tancar mai. En el Consell Insular, aquest pobre portaveu que s'ha triat el PP, que respon com cap altre actor de la política actual al concepte que en castellà defineixen com a «niñato», té la barra de dir que l'esquerra, volent honorar els vençuts, vol treure «un odi i una rancúnia» que considera enterrats des de 1939, sense reconèixer, per tant, les greus responsabilitats dels assassinats posteriors a aquesta data, quan la guerra teòricament ja havia acabat, però els vencedors seguien perseguint els vençuts. I a Cort, un descendent d'afusellats pels feixistes s'oposa a la proposta de fer un homenatge als represaliats a pesar que reconeix que durant desenes d'anys el silenci dins la seva família va esser tan hermètic que no va tenir coneixement dels seus antecedents familiars republicans fins fa poc temps. No hi pot haver testimoni més fefaent de l'atmosfera irrespirable que hi ha hagut a Espanya durant tots aquests anys. Però els ideòlegs del feixisme segueixen mentint, presentant la República com un règim nefast, oblidant que un dels motius principals per anorrear-la va esser, per exemple, que es dedicava a fer escoles i educar el poble per immunitzar-lo contra la manipulaciuó i la mentida. Realment, no m'estranya que cada vegada hi hagi més republicans.

Josep Moll Marquès

Publicat al Diari de Balears

09/04/06