75 aniversari [ 1931 - 2006 ]

de la proclamació de la II República a Mallorca

17.4.06

Parlament de Ramon Molina. Cementeri de Santa Maria. 14 d'abril de 2006

Companys i companyes, amigues i amics

La Comissió que ha organitzat els actes de commemoració de la República a Santa Maria m’ha concedit l’honor de participar avui en l’homenatge als homes i dones que lluitaren, moriren i patiren persecució, per defensar una gran causa: La causa de la llibertat i el benestar del poble, la causa de l’emancipació dels oprimits, la causa, en definitiva, de la justícia.... Perquè si alguna cosa ens fa vertaderament humans, es el desig irrefrenable de les persones justes per fer valer la justícia.

La justícia, amics i amigues, algunes vegades, poques, pot coincidir amb la llei. Però no hem d’oblidar mai que la llei, en aquesta terra i en aquest país, ha estat, quasi sempre, l’emanació dels interessos dels poderosos, dels que tenen el poder i la força, dels que han manat sempre i sempre voldran continuar manant. La justícia, ho repeteixo, és un valor suprem per damunt de la llei i, sols en moments concrets, excepcionals, les dones i els homes justos tenen l’ocasió de adaptar les lleis a la vertadera justícia. La República de 1931 va ser un d’aquests moments especials que es reprodueixen de tant en tant. Un moment on les persones justes es proposaren canviar la societat, fer-la millor, més igualitària, més lliure, més culta.

L’hem de dir alt i clar: la justícia i la veritat pertany als que creien, i als que creiem, que totes les persones han de tenir realment els mateixos drets, que ningú ha de tenir privilegis per dret de naixement, que tots han de tenir la possibilitat d’estudiar i formar-se, de treballar sense que els explotin, de viure en pau i llibertat.

I l’hem de repetir alt i clar: els nostres; aquells que avui recordam, i tots aquells de nom desconegut que compartien els mateixos ideals de llibertat i igualtat i que lluitaren per canviar una societat injusta, ells, eren els justos, els que representaven el vertader progrés, els representants del millor que ha produït històricament la nostra societat, el mirall en el que ens hem de continuar mirant per no oblidar mai el seu esforç ni el seu sacrifici.

Com a homes i dones lliures que eren, -perquè l’única llibertat real és l’opció de dir no a la injustícia-, tenien idees diferents. Eren republicans o socialistes, anarquistes o lliurepensadors, però, per damunt de diferències doctrinals, ells foren lo millor de Mallorca durant uns anys d’esperança i de lluita. Tant se val que no fossin la majoria, tant se val que no guanyessin eleccions, tant se val que els cacics, els senyors, els capellans i els empresaris sense escrúpols, mobilitzessin les seves forces i els seus recursos sense límit per aïllar-los i impedir que la seva veu arribés a una població embrutida per la incultura i dominada per segles d’explotació. Malgrat això, ells tenien la raó, i, per això, les forces més negres de la reacció: senyors, cacics i vaticanistes s’uniren sense fissures amb els militars sublevats per esclafar-los.

Els senyors volien seguir tenint porquerets i jornalers esclaus, els empresaris volien seguir tenint mà d’obra mal pagada, els capellans volien seguir dictant la seva moral des del poder... la seva venjança contra el poble va ser terrible... A Mallorca foren assassinades entre 2000 i 3000 persones, encara no ho sabem amb certesa, un dels percentatges més alts de tota Espanya tenint en compte la població d’aleshores.... Fou un intent salvatge de capgirar la roda de la història i tornar al temps on els poderosos feien i desfeien amb total impunitat, de liquidar anys de lluites i conquestes del moviment obrer i dels pagesos pobres, de tornar a la incultura i a la resignació.

Avui, les condicions de la lluita han canviat. Vivim en una societat diferent, però molts dels problemes de fons que plantejaren els lluitadors que avui recordam, segueixen ben vius.

El règim franquista es va acabar, certament, però han passat 28 anys i ara, el 2006, podem afirmar amb tota rotunditat que aquella transició que, ens digueren, fou modèlica es fonamentava en una premissa perversa: els vençuts havíem de continuar essent vençuts; les esquerres, els progressistes, podrien governar als ajuntaments, a les comunitats autònomes i fins i tot al govern de l’estat però amb la condició d’oblidar, de no recordar, de considerar els seus morts i les seves tradicions com una simple qüestió de debat entre historiadors.

La gent d’esquerra s’havia d’adaptar als nous temps, ésser moderns i enterrar el passat i, sobre tot, no tocar els privilegis dels que havien guanyat, dels que comandaven des de sempre. Cregueren que el temps ho arreglaria tot i que, amb el pas dels anys, seria possible civilitzar a una dreta que sempre havia governat amb la violència i la imposició. Ens equivocàrem!. La dreta ha consentit governs d’esquerra durant els anys que necessitava per reorganitzar-se, per formar nous quadres i nous dirigents, per tapar el seu passat franquista i presentar-se en societat com a demòcrates i liberals; però, quan han tornat al poder, la bèstia amagada ha tornat despertar-se. Es creuen investits de la gràcia divina, es creuen que ningú més que ells poden governar i manar. Ho volen tot; no poden acceptar ni tan sols compartir el poder. Insisteixen en que no s’han d’obrir velles ferides i diuen que no hem de cercar les tombes dels nostres morts..., mentre que ells tenen les esquenes ben cobertes: els seus morts han tingut monuments, carrers dedicats i reconeixement, però els nostres han de continuar enterrats vora les cunetes de les carreteres. Volem que es recordin els seus noms! Volem que s’honori la seva memòria! I volem també saber el nom dels responsables de la seva mort, dels que els mataren i dels que els manaren matar!

Potser l’esquerra es vulgui fer la il·lusió que la lluita social s’ha acabat, ha passat de moda... però la dreta la té ben present. Repasseu sinó les declaracions dels seus dirigents i l’odi i la crispació que generen des del moment en que perden alguna parcel·la de poder. Ho vérem a Balears durant el curt govern de Progrés i ho veiem en l’actual mobilització permanent de la dreta i l’església contra un govern espanyol tímidament reformista. És la mateixa tàctica que seguiren durant els anys trenta contra la República... Però el decurs de la història no es pot aturar... Hem d’ésser optimistes!.

Ara vivim temps infinitament més favorables per als canvis que fa 75 anys: Afortunadament la nostra societat ja està pràcticament descristianitzada, el pes reaccionari de l’exèrcit ha minvat considerablement, els joves d’avui poden instruir-se, malgrat la desinformació que genera l’excés d’informació manipulada i irrellevant. La força de la veritat s’obre i s’obrirà pas poc a poc, però, potser... massa lentament.

Dia a dia veiem que la dreta renova el seu discurs, parla més i més agressivament, revisen la història i aparèixen opinadors i propagandistes que defensen el cop d’estat del 18 de juliol i el règim franquista com un mal menor, que fou necessari per aturar la voluntat del poble que volia canviar d’arrel les coses; això, amics i amigues és només el començament. La dreta es mostra de cada dia més clarament com a reaccionaris viscerals, encara que ara, en lloc de dir-se franquistes, es presentin com a nous lliberals o neo-lliberals. Una idea els uneix i els continuarà unint: el desig de preservar el poder i l’odi al poble treballador que vol avançar. Per això es mantenen units i aquest odi cohesiona les seves files. Mentre tant,... l’esquerra i les forces progressistes, no s’atreveixen a respondre amb contundència a les provocacions i es divideixen i fraccionen per qüestions insignificants.

Si... amics i amigues; la República de 1931 fou possible en gran part gràcies a un pacte d'unitat; tot començà amb aquell pacte que reuní a tots els antimonàrquics a la ciutat de Sant Sebastià el 1930 i propicià la presentació de candidatures unitàries a les eleccions... I, recordar la República és també aprendre dels seus errors i encerts. Aqueixa primera lliçó unitària és una lliçó per recordar: Front al bloc d’interessos reaccionaris que avui governa a les Balears una primera passa pot ésser reunir forces per fer fora als seus representants polítics

No demanam que ningú renunciï a les seves pròpies idees, però avui, més que mai, hem d’evitar els errors passats. Som la majoria i, només per la nostra divisió, la dreta hereva del franquisme pot governar en aquesta terra. Alguns creuen en la democràcia i el sufragi com a camí de progrés, altres creuen que amb els vots mai no canviarà realment res i calen accions més enèrgiques, però, com a mínim, tots els que accepten competir en unes eleccions han d’entendre que la majoria social de l’esquerra s’ha de poder concretar en un compromís unitari per expulsar del poder polític a la dreta reaccionària, als hereus del franquisme.

El nostre millor homenatge als milers d’homes i dones que lluitaren i moriren per la llibertat i la justícia serà intentar continuar la seva obra transformant la societat ... I si per canviar la societat necessitam poder, guanyem-lo!

Recollint la seva herència i servant la seva memòria, cridem ben fort, Visca la República!

0 Comments:

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home