75 aniversari [ 1931 - 2006 ]

de la proclamació de la II República a Mallorca

22.11.05

Franco, encara - Editorial -

El trentè aniversari de la mort de Franco amenaça de convertir-se en una autèntica saturació de reportatges i articles rememorant la figura del dictador més sanguinari de la història d'Espanya. Només en un punt hi haurà consens: la impossibilitat de saber el nombre més o menys exacte de morts durant la Guerra Civil iniciada el 1936 i la repressió de postguerra, i també el nombre d'exiliats. El trauma d'aquell desastre va ser tan profund que les actuals generacions encara no s'han recuperat de la destrucció per les armes de la democràcia ara fa 69 anys i la posterior instauració d'una dictadura de quaranta anys. Tres dècades enrere, els espanyols eren tractats com éssers menors d'edat. No tenien dret d'associació ni de reunió, i estar afiliat a un partit polític o a un sindicat es pagava amb la presó. També l'adulteri de les dones es castigava amb la presó i la conseqüent humiliació pública. Així mateix, per llei, les al·lotes fadrines no es podien emancipar del tot dels seus pares fins que complien els 25 anys. El pitjor del franquisme era, juntament amb la destrucció de les llibertats públiques, el foment de l'autoritarisme del cap de família dins cada llar. Molts dels actuals traumes de la societat espanyola, com la violència domèstica, tenen el seu origen en aquella monstruosa dictadura que atenallava les consciències i era mestra a despertar sentiments de culpa en tots aquells que no se subjectaven a la fèrria disciplina departido único i de la pròpia jerarquia familiar. Era un estat de por. No anar a missa podia ser sinònim de desafectació al règim mentre Franco es passejava per les catedrals sota pal·li escortat pels cardenals o bisbes de torn.

Tan desfeta estava la societat civil, que la immensa majoria va aplaudir a partir del 1976 quan es parlà de reforma democràtica i no de ruptura amb el passat. De fet, no n'hi ha hagut mai, de ruptura. Avui en dia Franco continua sepultat aValle de los Caídos, un megalòman temple catòlic esculpit dins pedra de granit per milers de presos polítics. Cap govern democràtic, des de Suárez a Zapatero, no s'ha atrevit mai a enviar les despulles del dictador a un cementeri normal i corrent. El 1975 no es trencà amb la vella i terrible memòria, i aquesta és la causa de les actuals disfuncions polítiques. Que ningú no oblidi que va ser Franco, amb les armes a la mà, qui destruí els estatuts d'autonomia d'Euskadi i de Catalunya. Que ningú no oblidi que aquests dos països, en resistir-se a la pèrdua dels seus drets, patiren els pitjors bombardeigs aeris sobre població civil indefensa coneguts fins aleshores arreu del món. I aquell temor, aquell pànic, aquella angoixa no han desaparegut encara de la consciència col·lectiva d'un poble humiliat i ofès
Editorial
Publicat al Diari de Balears
15/11/05

0 Comments:

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home